–«És molt fàcil. Hi ha una sèrie de poetes d'aquí que m'encanten. Però no en podia parlar amb ningú perquè resulta que la gent que es dedica a escriure, es pensa que tota la nostra literatura està a finals del segle XIX i al segle XX. Sembla que no hi hagi res més. Per altra banda, quan jo anava a llegir-los, veia que no els podia llegir tranquil·la, que estaven en una llengua que em costava molt de desxifrar. Ho vaig fer per això. I també perquè vull que siguin llegits, perquè jo estimo aquests poetes.»

–«No es tracta de rescatar res que estigués ofegat. Senzillament es tracta de mirar el que no es mira. La cultura que tenim és una tria de mirar cap a un lloc o cap a un altre.»

–«El que jo he intentat és ser molt fidel, respectuosa. He conservat el ritme i la rima, que ha sigut la dificultat. Hi ha poemes en què la rima es repeteix en la mateixa estrofa en set estrofes. I és clar, busca qui t'ha pegat. Les paraules moltes vegades no coincideixen. Aleshores has de donar la volta, retorçar la sintaxi.»

–«En el sentit que surten moltes coses, sí. Hi ha els primers poemes, com el Plany de la mare o la peça pornogràfica del monjo de Sant Joan de les Abadesses, o els poetes del Cançoner de Ripoll o els poetes cortesans dels segles XIV i XV. N'hi ha que són molt porquissons, de mala llet i, després, de riure. Hi ha la poesia més cortesana, però també una poesia més dionisíaca, que apel·la als sentits de la vida més animals. També m'ha agradat molt acabar el llibre amb la peça d'un valencià, el Gassull, que és La brama dels llauradors, perquè fa anar valencianismes. Hi ha aquí també un trencament d'aquesta idea d'un català estàndard per a tothom. M'agrada que una llengua sigui acolorida. Una norma repetida és la mort d'una llengua. Hi ha d'haver una norma perquè no se'n vagi de mare, però a partir d'aquí, enriquim-la.»

–«És clar. Aquesta mentalitat una mica obsoleta d'associar el que és dialectal amb vulgar i el que és normatiu barceloní amb culte, i pensar que una paraula que es diu a Amposta o a Ultramort, perquè es diu allí i ja no es diu aquí, a Barcelona, és una cosa que ja no té alçada, és ser una mica ruc. Barcelona té una llengua pobríssima, que no pot ser miratge ni mirall de res, en aquests moments. I fa anys. Aquí què munyirem si la vaca està seca? A on hi ha riquesa és on es parla el català a totes hores i la llengua és creativa encara.»

–«Per mi, l'única llengua existent és el lleidatà. Ara ja no, però quan era petita, quan la vaig mamar i la vaig aprendre, no hi havia res més. Per mi, l'estrany era sentir got, en lloc de vas. Fins i tot em feia mal a l'orella. O bufona en lloc de bonica, em pensava que em deien que era grassa com un àngel barroc. No ho entenia, jo. No hi trobava aquesta bellesa implícita. A ells els passava a l'inrevés.»

–«És com si amb Llull i amb March haguéssim acabat tot ja. Som desconeixedors de la nostra tradició. És anormal que la gent que està dins de la cultura i fa cultura tant se li'n de tot això. No estem en una cultura normal. És el primer que ens hem de posar al cap. És com si una tia coixa es pensés que té dues cames.»

–«Què els ha de passar als castellans? Si se'n van anar allà, amb els bolivians, els colombians... i els hi van fotre enlaire les llengües. Em sembla increïblement irritant. M'irrita perquè veig que tenen una cultura superforta, una expansió que és enorme i continuen i es queixen que estan discriminats aquí. Jo no tinc res contra la gent que fa cultura castellana. Però la pasma conqueridora, subtil, que corre per les nostres terres amb aquest rotllo victimista no la suporto.»