Corre la brama que hi ha fantasmes en un casalot de Nàpols. Un marit gelós va enxampar la seva dona amb l'amant i, rabiós, els va emparedar vius, fet que condemna la finca a conviure amb uns fantasmes. Ningú vol llogar la casa. El propietari, finalment, cedeix a regalar cinc anys de lloguer a un inquilí a canvi que faci oblidar aquesta llegenda als veïns: li demana que canti, que airegi catifes als balcons i que se'l vegi content. L'home celebra l'obsequi. Quan descobreix la seva dona amb un altre home, s'enganya creient que és un fantasma. Aquest esperit, però, li pagarà cada servei amb la dona, i ell l'accepta. No deu ser que l'inquilí s'enganya ell mateix per treure benefici de prostituir la dona? Broggi apunta que la raó de la peça radica en aquesta pregunta: la resposta que pot explicar aquesta posició és que els personatges són mediocres. En comptes de lluir una ràbia napolitana, el protagonista prefereix creure que és un fantasma. La reacció de la descoberta de l'amant és la por. Però l'obra també parla de la incomunicació de la parella, de les supersticions del veïnat, de la necessitat d'enganyar per aparentar honradesa.

En el repartiment, Broggi hi havia incorporat dos germans bessons malabaristes, Panetone Brothers, que, convertits en operaris de mudances, havien de lluir el seu art enmig de la funció. Però Broggi es va adonar que destorbaven i, per aquest motiu, l'exhibició circense servirà per saludar el públic mentre seu a les butaques.