Es necessitava un grup de persones entusiastes que treballessin durant un temps en la seva preparació, sota les directius i consells de la comissió permanent. Aquesta comissió es reunia a la casa de Josep Iglésies, al passatge Permanyer de Barcelona. Josep Iglésies va ser un dels iniciadors de les assemblees, en un temps difícil en què calia sortejar moltes dificultats derivades del control polític exercit contra tot allò que fes olor de catalanitat. Reusenc de naixement, durant la seva vida féu una gran activitat des de molts diversos punts d'actuació: com a geògraf, excursionista, historiador, demògraf, escriptor, activista cultural...

El territori del Camp sempre estarà en deute amb les seves aportacions escrites i publicades. Vaig tenir la sort de poder-lo conèixer, ja a més de vuitanta anys, i el privilegi d'haver-me prologat el meu primer llibre, pròleg que sempre he considerat que era una benvinguda als joves que ens iniciàvem en la recerca històrica local. A casa de l'Iglésies –plena de llibres– hi vaig estar diverses vegades quan ell era encara viu i després –ja mort– en les reunions prèvies a la celebració de la XXXV Assemblea, acollits per la seva muller, Maria Fontseré. La comissió permanent de les assemblees tenia un president, que en el moment de celebrar-se la de Valls-Vila-rodona era Joan Ainaud de Lasarte, el conegut historiador i crític d'art. Però a part del president de la comissió permanent, cada assemblea tenia un president propi i exclusiu, que en el cas de la XXXV va recaure en el filòsof vallenc Francesc Gomà i Musté, de qui encara en recordem el brillant discurs de clausura.

Pere Català va assumir la presidència de la comissió permanent de les Assemblees Intercomarcals d'Estudiosos en substitució de Joan Ainaud. El recordo presidint-ne algunes a les quals vaig assistir, com ara la d'Encamp el 1993, la de Cardona el 1994 i la de Morella el 1996. El Pere tenia la gràcia de fer les coses amb un gran entusiasme, amb una expressió sempre animosa, il·lusionada, d'ulls brillants. La condició pluridisciplinària de la seva activitat cultural emergia sovint en les seves intervencions. Però el que era d'admirar era la seva destresa a fer aparèixer coses que a vegades no venien a tomb, però que ell les introduïa com a exponent de la seva passió: l'Alguer, la terra de llengua catalana més allunyada, ciutat amb la qual mantenia vincles; Valls, la seva ciutat nadiua; i els castells, els de pedra i els humans, dues de les seves passions.

Recordo que, a Encamp, el fervor pel fet català el va dur a proclamar, en el parlament del dinar, que la condició andorrana era una de les maneres de ser catalans. Al cònsol major l'afirmació no li va acabar de fer el pes, i va reivindicar com a resposta amistosa l'excepcionalitat històrica andorrana. A Cardona, la jornada coincidí amb la diada de Santa Úrsula i ja podeu comptar com es delia per saber què havien fet les colles.

L'assemblea de Morella va ser l'única celebrada al País Valencià, amb una magnífica acollida per part de les persones que l'organitzaren. Si, com ens deien els vells assembleistes, les assemblees foren un del primers llocs on, després de la guerra, es parlà públicament en català, a Morella, l'inefable –i pel que sembla intocable– president de la diputació de Castelló, Carlos Fabra, va parlar públicament per primer cop en valencià. Només, però, la meitat del discurs, finit ridículament en castellà, en un auditori format exclusivament per estudiosos en llengua catalana.

Valguin els records i les anècdotes com a homenatge.