Amitav Ghosh (Calcuta, 1956) és un home afable. Aquestes coses es noten. Té els cabells totalment blancs, a joc amb la panxeta i en contrast amb el to de pell. I dues mans ben cuidades que subratllen, amb gestos harmònics –d'una simetria similar a la de Lakshmi, deessa de la fortuna–, el discurs que desgrana amb una veu calmosa i una mica atiplada.

Viu entre Nova York i l'Índia i ens ha visitat per primer cop per presentar la traducció (catalana a Amsterdam i castellana a Emecé) de la seva nova obra, la novel·la Mar de roselles. “Per a mi és un gran honor haver estat traduït al català, perquè sé que no són gaires els llibres que tenen aquesta sort”, comenta amb cortesia.

Mar de roselles, de més de 500 pàgines, va ser finalista del Man Booker Prize el 2008 i serà la primera part de la trilogia Ibis, amb què Ghosh farà un recorregut per la història del seu país al llarg del segle XX. “Una part complicada d'escriure és que convius amb els personatges i, un cop enllestida l'obra, no vaig ser capaç d'abandonar-los; tot i que tinc prevista una trilogia, potser al final faré cinc o sis llibres”. L'autor confessa que li agrada recrear les expansions, les relacions en xarxa a què el condueixen els seus personatges.

L'obra, ambientada en l'Índia del 1938, poc abans de la Guerra de l'Opi, és plena de personatges (indis, xinesos, britànics, francesos...) que ens transporten per un món colonial, d'aventures, de viatges, exòtic i apassionat, representat en bona part a bord del vaixell negrer Ibis. Però també hi ha espai per a la denúncia, la de la mena d'esclavatge dels anomenats coolies, treballadors que collien opi de manera forçada i sobre els quals no se n'ha parlat mai gaire: “Aquesta pràctica ha estat conscientment silenciada pels historiadors”. Durant 170 anys el comerç de l'opi va ser molt important, fins al punt de representar la cinquena part dels ingressos del Regne Unit i de provocar 100 milions de morts.

Amitav Ghosh, antropòleg i autor d'una desena de llibres, ha estat professor universitari als Estats Units i periodista durant molts anys: “Més que els meus estudis, és la pràctica del periodisme el que ha influït la meva obra“. El text està recorregut per molts termes originals en desús que l'autor recupera per enriquir el llenguatge i ambientar la trama. “Les persones que tenen una sola llengua es pensen que el llenguatge té límits; els que en tenim més d'una sabem que tot forma part d'un aiguabarreig en què els límits no estan tancats, i som més creatius”.

Per Ghosh, que també ha estat jurat en festivals de cinema, “la novel·la és la forma més gran d'expressió per tot el que pot incloure; la seva grandesa és que hi dóna cabuda al millor dels dos mons, el del dolor i el patiment i el de l'alegria i les rialles”.

Mentre beu amb calma el segon te, amb una gota de llet, Ghosh explica que “sóc el més crític amb la meva feina, i m'agrada que els editors siguin crítics, tot i que també els demanaria una mica d'ànim, que també em cal”. Doncs li donarem ànims per a les pròximes novel·les.