«Defujo els llocs comuns, els temes recurrents i de consens. No parlo ni del paisatge, ni de la ciutat...» Sobta sentir-li a dir a Perejaume (Sant Pol de Mar, 1957) que no parla de paisatge, precisament ell, que és qui s'ha erigit com el paisatgista més innovador i regenerador de l'art contemporani. En tot cas, Perejaume matisa tot seguit que el que fa és no parlar-ne directament. Ho argumenta així, mentre al fons de la galeria Joan Prats de Barcelona brota una imatge del cim del Canigó. És una imatge, en un taciturn blanc i negre, que forma part del vídeo que articula l'exposició d'obra recent de l'artista maresmenc. Més que articular-la, n'és la peça nuclear. Es titula Màquina d'alè. La màquina d'alè és una bufadora que habitualment es fa servir per netejar els carrers. En el vídeo, que està integrat per dues pantalles que projecten dos punts de vista de la gravació, la màquina d'alè, és a dir, la bufadora, esdevé una prolongació del cos de Perejaume. La bufadora porta annexionat a sobre, com una paparra, un micròfon que recull i amplifica els sons que germinen al seu pas mentre expulsa obsessivament, i sense treva, l'aire. Perejaume es posa dins la pell d'Èol, el guardià dels vents en la mitologia grega. O, millor dit, en la pell de Zèfir, el déu del benigne vent de ponent. En l'embrió del vídeo Màquina d'alè hi ha l'influx de la mirada exploradora de Perejaume als quatre zèfirs del Tapís de la Creació de Girona. A l'Auditori de Girona, al cim del Canigó i a la Vall d'Olzinelles és on la tardor i l'hivern de l'any passat Perejaume va desplegar el seu «exercici eòlic». A voltes en càmera lenta per fer més misteriós el ritual, veiem un Perejaume impertorbable que rastreja el territori amb el tub d'alè de la bufadora a la recerca de sons. Sons. «Què hi ha, de veu nostra, que puguem transcriure?», es pregunta Perejaume en el text que circula, de dreta a esquerra, a la part inferior de les dues pantalles.

A l'Auditori de Girona els sons que vomita ininterrompudament la bufadora distingeixen perfectament les formes i materials dels instruments dels músics absents. «Qualsevol volum, qualsevol material resulta sonorament dibuixable. Trobi el que trobi, el vent és capaç de posar-hi un nom... Perquè el món tot ell és un signe i el vent tot ho fa bé.» Al cim del Canigó, nevat, el capritxós canó s'obceca en una roca –sempre tan recurrent en l'obra de Perejaume–, fins a extreure-li sense compassió la manta blanca. A la Vall d'Olzinelles, el ritus té unes altres característiques: en aquest escenari, la bufadora ha estat reemplaçada per una dalla que, també amb el micròfon incorporat, estassa l'espessa vegetació. Els sons que emergeixen són els més molestos de tots: s'alien en una gran tronada, una mena de tempestat desconcertant. És potser –es pregunta Perejaume– el cruixit de les ratlles de dibuix?

Acostumats, o malacostumats, a veure vídeos tan descarregats de llenguatge, Màquina d'alè és just el contrari. Per bé que aquesta obra dóna sentit al conjunt de l'exposició, no desmereix en res la resta de peces que exposa Perejaume a la galeria. L'altre vídeo que hi presenta, De l'ús, és un intent més d'escodrinyar els mecanismes de verbalitzar les coses. En aquest cas, ha col·locat un micròfon a l'entrada de la sala, al mig de la Rambla de Catalunya. Els sons, paradigmes de la cacofonia urbana, floreixen cada vegada que els personatges del vídeo obren la boca. Amb aquest treball, Perejaume incideix en una vella idea seva: l'art i la vida tendeixen a ser cada vegada més comunicatius i menys expressius. En el vídeo, en canvi, l'expressivitat pren tot el protagonisme; fins a l'extrem que redueix a no res la comunicació (entre ells, els personatges no s'entenen). És una peça d'una comicitat molt lúcida, d'esperit ben brossià.

Molt a prop d'aquest vídeo graviten els satèl·lits de l'exposició: és una sèrie fascinant de pintures i gravats en què l'artista encadena una metàfora rere l'altra, a redós d'aquesta mateixa dèria de buscar la forma audible de les coses. Veiem una boca tan oberta, a punt d'esqueixar-se, que intuïm els seus esglais; d'un arbre negre n'han nascut uns tendres picarols; en un fons de pintura vermella, una campaneta espera qui la dringui. D'aquest conjunt ens captiva especialment un exvot, amb un bell poema de Perejaume: «Paraula de la llum / que dueu tants colors / vós sospireu en l'aire / i l'aire sospira en vós.»