Quan acabin de veure la pel·lícula Enjoy poverty (Gaudeix la pobresa), els vindran unes ganes viscerals de dir-li al seu autor: “Vostè és un cínic”. No es frenin! Renzo Martens està preparat per rebre insults. Amb un barret i un bagul colonials, aquest jove cineasta holandès es vaplantar el 2009 a la República Democràtica del Congo amb la impertinent intenció de demostrar fins a quins tenebrosos límits la pobresa i la tragèdia humana són un recurs natural d'aquest país de l'Àfrica central.
Martens se'n va anar a veure uns fotògrafs locals especialitzats en festes socials i els va demanar quant cobren per encàrrec. 75 miseriosos cèntims. Va fer la mateixa pregunta als fotoperiodistes occidentals que cobrien l'etern conflicte bèl·lic del Congo. 50 dòlars. I 150 si són imatges fortes. Martens va convèncer els fotògrafs africans que s'apuntessin al negoci. Els va donar quatre lliçons bàsiques de fotoperiodisme i els va portar a fer pràctiques a un hospital. Van fotografiar un nen famolenc que agonitzava –de fet, moriria instants després del clic–. I junts van portar les imatges a l'ONG Metges Sense Fronteres. “Aquestes fotografies són molt dolentes. De quina agència veniu?”. Fora. No en van voler saber res.
La pel·lícula Enjoy poverty i les fotografies dolentes dels fotògrafs locals del Congo posen el dit a la nafra del fotoperiodisme tradicional. El dit és d'un cínic, si volen, però massa lúcid per insultar-lo i quedar-se tan ample. I, si no és amb cinisme, com es pot criticar el fotoperiodisme, una professió d'un risc tan alt i, per ser sincers del tot, blindada històricament pels mitjans de comunicació?
La pregunta del milió: ha mort el fotoperiodisme? No, aquesta no és la pregunta que respon l'exposició Antifotoperiodisme, un projecte que presenta La Virreina Centre de la Imatge sota el comissariat de Thomas Keenan i Carles Guerra. Tot i el títol agressiu, aquesta mostra que entrellaça el treball de 27 autors, entre artistes, fotògrafs, cineastes i compiladors d'imatges, no mata el fotoperiodisme sinó que anuncia el naixement d'un nou fotoperiodisme. “No volem fer-li passar una mala estona al fotoperiodisme però sí que volem suspendre la fe en la imatge autèntica”, explica Carles Guerra, el director del centre.
Això de nou fotoperiodisme és relatiu. El 1999, Allan Sekula ja detallava què era l'antifotoperiodisme. Què no era, per ser exactes. Res de flaix, ni teleobjectiu, ni màscara de gas, ni enfocament automàtic, ni acreditació de premsa..., “ni pressió per aconseguir tant si com no l'única imatge definitòria de la violència més dramàtica”.
De Teheran a Abu Graib
Sekula va batejar la renovació del fotoperiodisme en una era en què qualsevol ciutadà normal i corrent pot treure una imatge d'una manifestació amb el seu mòbil o la seva càmera digital i fer-la circular amb la complicitat d'internet. Ho van fer milers de ciutadans normals i corrents de Teheran indignats amb la més que sospitosa victòria electoral de Mahmud Ahmadinejad. Com també ho van fer els macabres soldats nord-americans de la presó d'Abu Graib, torturadors i fotoperiodistes alhora. “Què és, doncs, autèntic: una imatge d'alta resolució que ha estat construïda o una de baixa resolució d'allò que ha passat de veritat?”. A aquesta pregunta que fa Guerra sí que hi dóna algunes respostes l'exposició. En especial, ho revela un vídeo de Phil Collins. Aquest artista es va infiltrar en una sessió d'uns fotoperiodistes en una casa d'un nen ferit durant la guerra dels Balcans. Sense cap mena d'humanitat, els fotoperiodistes van prefabricar la imatge que buscaven de bon principi tot demanant al nen uns gestos i unes postures molt determinades. A més, van omplir la seva llar de gent que no formava part de la seva família, tot i que en la fotografia que van fer volien donar a entendre que sí que ho eren. Patètic?
Els orígens d'aquesta nova era es podrien situar, defensa la tesi de l'exposició, en un treball que va fer Paul Fusco el 1968. Fusco anava al tren que transportava el fèretre de Robert Kennedy després de ser assassinat, però no va fer gaire cas al taüt ni a la vídua plorant a llàgrima viva. El fotògraf va quedar impressionat amb els centenars de persones que es van amuntegar al costat de les vies per acomiadar-se de Bobby Kennedy. El tren va trigar vuit hores a recórrer el que normalment feia en quatre. “Em vaig quedar glaçat. El meu instint em va dir que havia de fotografiar allò”. Fusco va fer prop de 2.000 diapositives d'aquell adéu massiu i popular. Però als editors de la revista els va importar un rave el seu treball. Van publicar una sola imatge. Després de fer-se pregar molt, Guerra ha aconseguit que un centenar llarg d'aquestes diapositives, avui d'un valor incalculable, llueixin a La Virreina.
“Molts dels grans fotoperiodistes clàssics han anat caient del cavall”, exclama Guerra. Han anat perdent la innocència i s'han tornat els més autocrítics amb la seva professió. Gilles Saussier la va perdre de cop, i déu n'hi do quina garrotada més forta. El 1989 va cobrir la revolució romanesa; el seu treball va ser publicat en diverses revistes i va rebre el World Press Photo. Fins aquí, glòria pura. Ara bé, una de les seves imatges més icòniques, amb dos soldats en posició d'alerta, es va malinterpretar de valent. Tothom va donar per fet que els dos soldats eren herois del poble. I la realitat és que van cometre crims espantosos contra la població civil. Uns anys després, Saussier va tornar a Romania i va començar de zero el seu projecte sobre la revolució, per examinar-la tot explorant els seus episodis més ocults, i per examinar-se ell mateix com a fotoperiodista.
Antifotoperiodisme.
Comentaris
Identificar-me. Si ja esteu registrats, abans d'enviar un comentari us heu d'identificar.
Registrar-me. Per opinar sobre aquesta notícia cal estar registrat.
El Grup Hermes no es responsabilitza dels comentaris fets pels usuaris ni els comparteix perquè enten que són responsabilitat exclusivament seva. Per aquest motiu tots els comentaris es veuran signats amb el nom, els cognoms i la població de llurs autors.
El Grup Hermes es reserva el dret de no publicar els comentaris que no s'ajustin a aquestes normes.
Si té problemes per fer comentaris comprovi les solucions als problemes més habituals a l'apartat corresponent a l'ajuda.