Poques vegades es té l'oportunitat d'assistir a un espectacle que continga una crítica tan explícita a la gestió del govern de Camps. Acostumats a l'humor blanc i políticament correcte de Canal 9, en contrast amb l'acidesa del de TV3 —Polònia en pot ser el millor exemple— l'obra Zero Responsables, estrenada ahir la sala Matilde Salvador de la Universitat de València, ha trencat amb una preocupant tendència a l'autocensura, eludida ocasionalment per lloables excepcions, com ara la de Xavi Castillo. Pot ser per això, les escasses entrades, gratuïtes, que es van posar a la disposició del públic es van exhaurir al quart d'hora i moltes persones es van quedar sense poder gaudir d'una representació que no va deixar indiferent a ningú.

Amb un missatge de profunda censura a l'actitud d'impunitat que domina el règim de Camps, els diferents escenaris plantejats per una dotzena d'autors valencians ens traslladen a una València que es prepara per a rebre la visita del papa Benet XVI i de la qual molts ja estant traient profit —la histriònica caricatura del Bigotes és de les més destacables—. El relat no lineal dels fets és una aposta arriscada i difícil, però aconsegueix narrar de forma cronològica i coherent el calvari viscut per les víctimes i els familiars dels 43 morts i 47 ferits de l'accident de metro més greu de l'Estat al llarg d'aquests quatre anys. Un període de temps en què Camps s'ha negat a rebre'ls de forma pública; en què una justícia més preocupada per servir al poder que als ciutadans, ha fet cas omís a les seues reivindicacions; en què la burocràcia els ha fet desesperar i els ha acabat furtant l'esperança; en què la societat ha viscut aliena a les seues protestes emmirallada en la política d'aparador i grans esdeveniments; i en què Canal 9 —magnifica la recreació del treball que es veuen obligats a fer els periodistes de l'ens i una autèntica estirada d'orelles als que podent evitar-ho contribueixen a manipular, o simplement a fer desaparéixer la realitat que incomoda Presidència— s'ha convertit en el còmplice perfecte del silenci i del menyspreu de Camps. Un president —interpretat per Pep Ricart— turmentat pel so del metro, les conspiracions externes i internes i la màxima aspiració del qual és ser rebut pel Papa en audiència privada i instal·lar-se a la Moncloa.

Amb moltíssima emoció continguda i un llarg aplaudiment, el públic majoritàriament pròxim a l'Associació Víctimes del Metro 3 de Juliol, va agrair la demolidora escenografia que ha volgut sacsejar consciències. Llàstima que sols tinga continuació hui i demà.