L'animació artesanal ha esdevingut una raresa des que fa quinze anys un grapat de joves creadors van decidir que el cinema animat havia d'incorporar les noves tecnologies, i les pel·lícules no necessàriament havien d'explicar contes de fades. Tres noms han passat a formar part de la història del cinema des d'aleshores: Pixar (l'estudi), Toy story (el primer llargmetratge animat per ordinador) i John Lasseter, el seu director.
Pixar no ha tingut mai gaire tirada a fer seqüeles, però Toy story n'és l'excepció: avui se n'estrena la tercera part a les pantalles catalanes, i també ho fa en la versió doblada en català. Com és habitual, els crítics nord-americans han esgotat els elogis, i el públic dels Estats Units ha omplert les sales per veure-la.
Lee Unkrich, un veterà de la casa, dirigeix per primer cop en solitari aquesta producció de Pixar. A la Mostra de Venècia passada, el cineasta va parlar de la fórmula per encadenar tants d'èxits: “Mai, en cap de les pel·lícules de Pixar, no hem pensat en un segment de públic en particular. Sabem que els nens van al cinema en família, i intentem fer pel·lícules perquè en pugui gaudir tothom; que també ens agradin a nosaltres i siguin apropiades per a tot tipus de públic. L'única fórmula que tenim és tan senzilla com aquesta. Crec que el dia que comencem a fer pel·lícules només per a nens començarem a fer pel·lícules dolentes”.
Toy Story 3 té els mateixos protagonistes dels films anteriors i un grapat de joguines noves en el paper de malvats. L'acció té lloc quan Andy, el propietari del vaquer Woody, l'astronauta Buzz Lightyear i els seus companys, ja s'ha fet gran i està a punt d'anar a la Universitat. El destí dels ninos és incert: pot ser que quedin arraconats a les golfes, o que les llencin a les escombraries o bé que les regalin a una guarderia.
L'atzar fa que s'imposi la tercera opció, però les coses no són com esperaven: un grapat de joguines malvades els obliguen a estar a la sala dels nens més petits, unes autèntiques feres que ho destrossen tot.
Seqüela justificada
Lee Unkrich va explicar les raons que els ha portat a fer una tercera part: “És cert que no som gaire partidaris de les seqüeles. Però també hem de reconèixer que la gent s'estima els personatges i la història, i té ganes de tornar a veure'ls. No fem Toy story 3, 11 anys després de la segona part, només per fer diners. I menys encara amb els èxits que hem tingut recentment”. A ell li agrada pensar que “les tres pel·lícules formen part d'una gran història, d'una mena de trilogia”.
A Pixar, es treballa en equip, i fer el salt a la direcció és un pas lògic que han seguit altres creadors de l'estudi. “Fins i tot quan vaig fer de muntador de Toy story –recorda Unkrich–, ja assumia moltes responsabilitats creatives”. El 1999 va codirigir Toy story 2. La tercera part la volia dirigir el mateix Lasseter, però “lamentablement, la responsabilitat de dirigir dos estudis [Pixar i Disney] li ho va impedir, i jo sóc la primera persona en qui va pensar, perquè havia participat directament en la creació de les parts I i II; conec els personatges i me'ls estimo tant com ell”.
El 3D s'ha imposat en l'animació, però no ha alterat la seva forma de treballar, assegura el cineasta: “No intento mai sorprendre o admirar el públic amb un determinat efecte, i això també val per al 3D. Em concentro a explicar la història, i que la gent en gaudeixi”.
Comentaris
Identificar-me. Si ja esteu registrats, abans d'enviar un comentari us heu d'identificar.
Registrar-me. Per opinar sobre aquesta notícia cal estar registrat.
El Grup Hermes no es responsabilitza dels comentaris fets pels usuaris ni els comparteix perquè enten que són responsabilitat exclusivament seva. Per aquest motiu tots els comentaris es veuran signats amb el nom, els cognoms i la població de llurs autors.
El Grup Hermes es reserva el dret de no publicar els comentaris que no s'ajustin a aquestes normes.
Si té problemes per fer comentaris comprovi les solucions als problemes més habituals a l'apartat corresponent a l'ajuda.