La catorzena edició del festival de teatre còmic Ple de Riure (20-24 de juliol) ha tornat a posar en relleu els grans misteris que provoquen la rialla.

Quan, durant l'espectacle Parecido no es lo mismo, el duo còmic Faemino & Cansado va demanar que els espectadors no masnovins alcessin la mà, no em va causar sorpresa comprovar que els forasters eren més de la meitat del públic que omplia l'envelat. És la corroboració que, a més d'haver arrelat profundament al Masnou, en aquests catorze anys el festival ha esdevingut un reclam potent per als espectadors del Maresme i més enllà. D'altra banda, el pas de companyies internacionals projecta el Ple de Riure com a mínim a escala europea. Ja l'any passat (Volt de pista 3.8.09) aquest cronista animava el consistori a convertir el festival en l'eix d'una futura promoció de turisme cultural de la vila, a fi de potenciar econòmicament el nivell qualitatiu del ja emblemàtic Ple de Riure. Si es vol, la cosa té futur. Però la crisi, és només econòmica?

A fi d'arribar a tothom, el Ple de Riure s'escampa sempre per punts estratègics de la que en altres temps havia estat vila marinera. Enguany, la mateixa platja i les places Ramón y Cajal, d'Ocata i dels Cavallets han acollit espectacles de tipus popular com ara Kataplum, dels argentins Los Estrambóticos; Merci bien, dels catalans Mumusic Circus (recentment premiat en la Mostra d'Igualada), o una de les poques perles d'aquesta edició: Hôtel Crab, dels catalanobrasilers Trukitrek (un treball de titelles seqüenciat cinematogràficament en tres escenaris, amb una banda sonora encertadíssima, rodó de concepte i molt ben resolt).

A l'escenari de la platja, el Cabaret La Mar de Riure va reunir Los Galindos, La Industrial Teatrera (Jaume Navarro i Mamen Olivas, presentadors del festival, decididament eficaços, si bé, pel meu gust, reiteradament reiteratius), els precisos malabars amb maces del xilè Totó (molt aplaudit recentment al festival italià Funambolika), el quadrant aeri dels catalans Volaquivol i els jocs amb llaç escorredor del nord-americà Leapin' Louie.

Tot plegat, amenitzat en els intermedis pel bon feeling dels catalans Tandarica Orkestar, una banda especialista a fusionar ritmes balcànics i atmosferes circenses i que ara prepara amb Jango Edwards l'espectacle Big Boss & Tandarica Orkestar.

Ambient de poble en el sentit més real del terme: totes les classes socials barrejades per compartir rialles i oblidar les crisis polítiques i econòmiques. Per bé que pertanyent a l'escola russa de pallassos i multipremiat arreu, el trio ucraïnès de pallassos Mimirichi em va decebre profundament. Combinant amb fortuna desigual el pallasso, la pantomima i un joc d'ombres xineses ja superat pels Comediants de fa trenta anys, els tres personatges juguen en un univers de paper amb prometedores incursions en el surrealisme poètic, incursions immediatament malbaratades amb situacions plantejades i resoltes de manera inexplicablement primària. El d'Anatoliy Miroshnyk em va semblar el personatge més complet.

Los Galindos (Marcel Escolano i Bet Garrell, àlies Úrsula & Dimitri) van agradar amb el seu número de transformisme ràpid. De Faemino & Cansado m'estimo més no parlar-ne gaire: l'humor carpetovetònic sempre m'ha fet mal de panxa, i no precisament pel fart de riure. Ara bé: certifico que el públic se'ls va rendir incondicionalment.

Amb Grosse Pression, els excèntrics francesos a la percussió Frères Duchoc van fer més aviat poca gràcia. Sort de l'italià Leo Bassi amb el celebrat Utopia, del qual els vaig parlar a l'Avui del 6 de setembre. Llevat de Bassi i poca cosa més, enguany la programació ha tirat a mediocre i, en general, l'humor ha estat previsible, fàcil i groller.

Ja se sap que la comicitat té moltes capes i que cada sector de públic té les seves preferències. Però no sempre s'ha de donar pa als peixos, i m'hi jugaria un pèsol que, en algun lloc del món, bé hi deu haver algú que cultivi l'humor intel·ligent. O potser no?