Si un dia d'aquests de sol fanàtic descobreixen unes misericordioses ombres al pati de les Dones de la Casa de la Caritat, facin el favor de mirar el cel. Veuran que hi penja una mena de pèrgola gegantina que projecta un laberint sobre l'ardent paviment. És un laberint d'ombres que suplica ser transitat i dóna la benvinguda inquietant a l'exposició que avui obre al públic el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB). Una exposició que és una incursió a la història simbòlica i física del laberint.

El nom fa la cosa en el títol de l'exposició, Per laberints: tot el recorregut enllaça un laberint rere un altre: d'ombres, de gespa, de pedra i fins i tot de miralls, tot i que, avís per a navegants, el muntatge defuig totalment la frivolitat dels parcs d'atraccions. Ningú no hi trobarà a faltar ni el fil d'Ariadna –un tub de neó serpentejant suspès al sostre– ni tampoc el Minotaure, el monstre engarjolat amb rostre de toro i cos d'home que es manifesta a l'exposició tot apropiant-se dels mitjans de la dansa, del cinema, de l'arqueologia i de la pintura. I una pila més de sorpreses, la majoria agradables, en aquesta immersió pel concepte i la representació del laberint, que es perd en els orígens de la humanitat i que es manté vigent en l'obra dels creadors i dels pensadors d'avui. L'univers literari de Borges és, no podia ser d'una altra manera, un dels pilars de la part final de l'exposició.

Coproducció del CCCB i Bancaja, la mostra porta el segell de tres especialistes: dos en el paper de comissari, Ramon Espelt, autor del llibre Laberints, i l'arquitecte Òscar Tusquets, que pot presumir d'haver creat un laberint en la finca d'una mansió de Sant Vicenç de Montalt, i un assessor científic, Jorge Wagensberg. Un trio que ha procurat conjugar quatre nivells de visita, tal com assegura el director del centre, Josep Ramoneda: el públic expert, el curiós, la persona amb sensibilitat estètica i els infants –a aquests últims, un altre avís important: no hi ha videojocs però sí que poden tocar un munt de maquetes laberíntiques.

El recorregut expositiu s'articula en dos blocs que distingeixen entre els laberints de camí únic (unicursals), tortuós però sense possibilitat d'error, i els de camins múltiples (multicursals), amb tantes opcions d'elecció com culs de sac. I és que tot i que la llegenda del laberint de Creta –que a l'exposició es revela en unes valuoses monedes del segle II aC– evocava i invocava un enigma amb diferents alternatives, no va ser fins al segle XV que l'erudit venecià Giovanni Fontana va fer el gran pas de dibuixar els primers laberints multicursals de la història. I els dibuixos, el Renaixement els va fer realitat.

Molt abans que els complexos laberints de jardí de l'aristocràcia europea on els amants es perseguien per perdre's (un dels més sofisticats, el de la Villa Pisani, entre Pàdua i Venècia, és angoixa pura), les catedrals medievals es van omplir de laberints per on els fidels transitaven a la recerca de la crida religiosa. De l'església de Santa Maria de Taüll, el MNAC també en conserva un en una columna que es pot resseguir amb el dit. El laberint com una aventura de coneixement és, al cap i a la fi, la tesi principal de l'exposició del CCCB, que es complementa amb un catàleg que ha prologat Umberto Eco, per qui internet podria molt ben ser la tercera forma de laberint, per bé que, adverteix Ramoneda, de la xarxa molt sovint “en sortim abans de trobar-ne la sortida” i ens quedem tan amples.