Jean-Pierre i Luc Dardenne no són ni de bon tros la parella de germans més populars del cinema. Els Wachowski o els Coen, per exemple, atrauen molta més atenció mediàtica als festivals i altres indrets en què abunden els cinèfils. Però si parem atenció als premis que han guanyat, els cineastes belgues són a prop del principi de la llista: estan entre els escassos cineastes que han guanyat dos cops la Palma d'Or de Canes (amb Rosetta, el 1999, i El fill, el 2002), entre altres distincions.
Amb més de dos anys de retard, avui s'estrena a les pantalles catalanes El silencio de Lorna, una pel·lícula que va ser guardonada pel seu guió al festival de Canes del 2008. Lorna, la protagonista, accepta casar-se amb un toxicòman per fer realitat el seu somni: aconseguir la nacionalitat belga i convertir-se en la propietària del seu bar, juntament amb el seu xicot. Però el pla es complica i es troba embolicada en conflictes amb les màfies que controlen aquest negoci. L'actriu de Kosova Arta Dobroshi interpreta la protagonista.
La història s'inspira en fets reals, tal com van explicar els directors a Canes: “Volíem fer una pel·lícula amb una dona, i després de diversos intents vam recordar una història que ens havia explicat una noia: la del seu germà, un noi que era toxicòman, amb qui havien contactat perquè es casés amb una prostituta albanesa a canvi d'una mica de diners pel matrimoni i una quantitat més gran quan es divorciessin. La història ens va impactar i vam decidir convertir la germana en el personatge principal, en comptes del noi”.
El silencio de Lorna es mou en el terreny del thriller, però, passat pel sedàs d'aquests germans tan apreciats als cercles cinèfils, el resultat final té ben poca cosa a veure amb els corrents dominants del gènere. “És la primera vegada que fem una pel·lícula conduïda pel suspens –expliquen–, en què hem jugat amb les regles del gènere. Un dels aspectes més importants de la pel·lícula és que Lorna i Fabio no s'ajusten a la imatge estereotipada de la femme fatale i el gàngster del cinema negre; són immigrats que desitgen tenir una vida normal”.
Càmera estàtica
També hi ha diferències amb la seva pròpia filmografia, particularment per una posada en escena amb la càmera molt més estàtica. “Pensàvem que ens calia observar aquesta dona, més que formar part de la seva energia. És una dona misteriosa que té diverses estratègies, un personatge envoltat de cinc homes, amb cadascun dels quals té una intriga diferent”.
Sense adscriure's tan clarament al cinema realista i social d'altres títols que han dirigit, la pel·lícula articula una sèrie de reflexions sobre la immigració il·legal com a punt de partida. Creuen que el cinema ha de ser socialment compromès: “Cada època té l'art que es mereix. No en cal més ni menys. L'art és aquí per posar-lo enfront de la societat, per criticar-lo. Però també és cert que s'estima la realitat que es critica”. Alhora, estan molt oberts a altres tipus de pel·lícules, i no pensen que es faci massa poc cinema social: “Ja se'n fa; ho fan directors com ara Laurent Cantet, Loach, Leigh... No hi ha un gènere que sigui preferible a un altre. L'art, i en particular l'art cinematogràfic, és variat i cal apreciar aquesta riquesa. Indiana Jones, Batman, Benviguts al nord, Wall-E... Totes estan molt bé. La vida és la vida, hi ha rosses i morenes, és molt diversa”.
Comentaris
Identificar-me. Si ja esteu registrats, abans d'enviar un comentari us heu d'identificar.
Registrar-me. Per opinar sobre aquesta notícia cal estar registrat.
El Grup Hermes no es responsabilitza dels comentaris fets pels usuaris ni els comparteix perquè enten que són responsabilitat exclusivament seva. Per aquest motiu tots els comentaris es veuran signats amb el nom, els cognoms i la població de llurs autors.
El Grup Hermes es reserva el dret de no publicar els comentaris que no s'ajustin a aquestes normes.
Si té problemes per fer comentaris comprovi les solucions als problemes més habituals a l'apartat corresponent a l'ajuda.