Onze anys després de dirigir Happiness, Todd Solondz ha recuperat els personatges d'aquella àcida crònica de l'Amèrica contemporània amb la pel·lícula La vida en tiempos de guerra, que s'estrena avui als cinemes. No és una seqüela gens convencional: ha utilitzat un repartiment d'actors completament diferent per als mateixos papers i, indirectament, té un to més polític: es tracta d'un “film post-11-S”, segons el mateix director. La Mostra de Venècia va distingir aquest provocador cronista de la crueltat i l'angoixa humana amb el premi al millor guió.
Per què aquest títol? Sent que viu en un país en guerra?
Qualsevol pel·lícula feta als Estats Units durant els darrers deu anys es podria haver titulat així, perquè parlen sobre gent en un país que en certa manera està en guerra.
Com creu que ha canviat, Nord-amèrica, durant els onze anys que han passat entre Happiness i La vida en tiempos de guerra?
¿Va considerar la possibilitat d'utilitzar els mateixos actors per als personatges que apareixen a les dues pel·lícules?
Més que reprendre el tema i filmar la pel·lícula d'una determinada manera, em semblar molt més interessant treballar amb altres actors i canviar les coses: les històries, els personatges, tot. És tant una variació com una seqüela. Fer-ho així dóna resultats diferents i em permet jugar. A part hi havia una qüestió logística, era més fàcil així, no hi havia problemes de calendari per compromisos previs.
A vegades s'ha queixat de les dificultats d'un rodatge. Quina part del procés li agrada més?
M'agrada el procés d'escriptura. Escriure guions és bàsicament un procés de selecció del material i de donar-li forma. En general, el procés de fer pel·lícules és un procés de descobriment, i de descoberta d'un mateix: per què estic fent això? És un procés de reflexió constant ple de perquès, sense final. I no diria que és un procés particularment divertit, més aviat el definiria com a absorbent. També m'agrada el procés del càsting, excepte la part de negoci, i treballar amb la música. Però una vegada ets al rodatge i el rellotge corre, tot es converteix en estrès.
¿És difícil trobar finançament per fer pel·lícules independents?
Sempre és un món precari, des del punt de vista econòmic. Encara que hi ha centenars de televisions, només pots vendre les pel·lícules a les especialitzades en cinema artístic. I aconseguir que la gent surti de casa i pagui deu dòlars per veure una pel·lícula no és una tasca tan fàcil. Els cinemes existeixen gràcies als nens i adolescents, que busquen cinema d'entreteniment, i s'interessen per la vida social. Francament, no sé com poden sobreviure les pel·lícules petites. Ja veurem cap on anirà tot això.
Comentaris
Identificar-me. Si ja esteu registrats, abans d'enviar un comentari us heu d'identificar.
Registrar-me. Per opinar sobre aquesta notícia cal estar registrat.
El Grup Hermes no es responsabilitza dels comentaris fets pels usuaris ni els comparteix perquè enten que són responsabilitat exclusivament seva. Per aquest motiu tots els comentaris es veuran signats amb el nom, els cognoms i la població de llurs autors.
El Grup Hermes es reserva el dret de no publicar els comentaris que no s'ajustin a aquestes normes.
Si té problemes per fer comentaris comprovi les solucions als problemes més habituals a l'apartat corresponent a l'ajuda.