Miquel Milà (1931) forma part de la generació pionera de grans dissenyadors industrials catalans, que afortunadament encara exerceixen una influència importantíssima. Ell és un dels grans noms vivents del disseny industrial català i de l'Estat espanyol, juntament amb André Ricard i Rafael Marquina, que ja es poden considerar veritables clàssics. La seva llarga trajectòria, de més mig segle, s'ha vist recompensada recentment amb la concessió del premi nacional de cultura de la Generalitat, un guardó que li ha fet una especial il·lusió. Aquesta distinció, tot un premi a l'excel·lència i el bon gust, li ha arribat en plena activitat professional i just quan es compleixen cinquanta anys del producte més famós i amb més èxit que ha sortit de la factoria Milà: la làmpada TMC, que actualment es continua venent com el primer dia.
El jurat del premi va remarcar que els seus objectes “acompanyen sense molestar”. Tinc la sensació que aquest ha estat un dels objectius primordials de tota la seva trajectòria.
Aquest veredicte del premi defineix perfectament el que considero que ha de ser el disseny. Vaig ser alumne de l'arquitecte Josep Antoni Coderch, i ell era exactament això. No feia mai una obra si no era per satisfer l'ús i les necessitats, tant físiques com de respecte al medi ambient, poètiques i intel·lectuals.
Es tracta de trobar el difícil equilibri entre ús i forma, no?
Per definir el meu disseny, em va molt bé dir que estic fora de la moda. La moda és el que passa de moda, i en canvi els meus dissenys ara s'ha demostrat que després de cinquanta anys continuen sent vius.
No sé si l'anomenada generació de pioners del disseny, als anys cinquanta, éreu conscients en aquell moment de la transcendència i la perdurabilitat de la vostra obra.
Tots venim de l'escola de la Bauhaus i Mies van der Rohe, del racionalisme molt cenyit a les necessitats, a l'elegància i la subtilitat. El nostre interès era dignificar el que era pràctic. Abans tot es feia molt de cara a la galeria. Els estils eren això. Recordo que em va impactar molt una visita a l'Alhambra que vaig fer quan tenia vint anys. És una arquitectura a escala humana, que no té afany de protagonisme, sensual i que es preocupa del benestar i del confort. Al costat, en canvi, hi ha el palau de Carles V, molt respectable i bonic, però absolutament ampul·lós. La meva opció és la de l'Alhambra.
Quin és el primer objecte que va dissenyar?
Una làmpada per al despatx d'una tia meva que era escriptora; tenia vint-i-pocs anys. Vaig fer tot l'interiorisme de l'espai. Tot era molt auster: una taula de pi amb potes de ferro, el terra de sisal... i li vaig fer un llum de peu especial, amb la pantalla que pujava i baixava amb unes rodes de goma.
Pel que diu, era una mena de precedent de la làmpada TMC.
Efectivament. Aquella làmpada em va servir per crear una petita empresa, Tramo (acrònim de Trabajos Molestos), amb la qual produíem elements per a l'interiorisme de les cases dels meus socis arquitectes de despatx, el meu germà Alfons, i Federico Correa. I així va començar tot.
Sempre s'ha preocupat molt pels materials.
Sí, vull que durin, que tinguin qualitat amb un preu raonable i que siguin fàcils de mantenir, encara que no sempre és possible. Pel que fa al preu, jo mai no he estat prou ric per fer objectes en quantitat. Per això m'han dit sempre que si faig objectes per a l'elit... Miri, jo faig el que puc. Negociar amb segons quins industrials, que no entenien què era el disseny, era tan costós i complex, que vaig preferir fer-ho jo mateix o amb empreses més artesanes, la primera obsessió de les quals no era guanyar diners sinó divertir-se i passar-s'ho bé. Curiosament, quan un objecte proporciona satisfacció més enllà del preu, la gent fins i tot accepta que s'espatlli. Això ha passat amb totes les versions de la TMC. Fa pocs dies vaig ser a la fàbrica i em van dir que les vendes de la làmpada s'han mantingut sempre igual.
Justament per això, imagino que l'han copiat molt...
Sí, i he tingut problemes desagradables per aquest tema. De tota manera, sempre dic que el meu treball ha suposat molt per a mi i per a la meva família, i també... per a moltes famílies més. És una compensació. Que em copiïn és un senyal que vaig bé. Com que el meu primer objectiu no és guanyar diners, sinó passar-m'ho bé i que m'estimin... doncs, ara que gairebé tinc vuitanta anys, he de dir que ho he aconseguit, i n'estic molt content.
També l'han copiat molt amb un altre dels seus productes de més èxit, el banc Neoromàntic, present arreu, sobretot a Barcelona.
Molt, i encara que no sigui una còpia exacta, la idea del banc Neoromàntic s'ha seguit moltíssim. El que sí que hem aconseguit és que Barcelona sigui la ciutat del món que té més bancs als carrers. A la resta del món no hi ha tant de mobiliari urbà com aquí, i això a nosaltres ens va bé. Tota la sèrie Neoromàntic ha estat un gran èxit, i és el que trobem més a Barcelona i a la zona metropolitana. El Neoromàntic va ser el primer, i sembla més sòlid; el Neolivià és més lleuger, i el Neosostenible substitueix la fusta per un plàstic reciclat i reciclable, i a més a més he aconseguit que sigui a meitat de preu. Per dissenyar-lo, el primer que vaig pensar és que els bancs eren massa baixos. Quan hi seies estaves bé, però arribava el moment d'aixecar-te i era una tortura, sobretot per a la gent gran, que som la gent que seiem més pel carrer. L'alçària, doncs, s'havia de modificar, i també que fos una mica recte. A més, està pensat per adaptar-se a tots els ambients: per a un barri històric, per a un de més sofisticat, per a un ambient més rústic...
Què n'ha quedat, de l'anomenat ‘boom' del disseny?
De totes aquestes coses, el que se'n treu és un augment del nivell de la cultura del disseny. Això és positiu. Però veig l'inconvenient que en tot aquest boom s'hagi acabat introduint el disseny de moda. Molts cops em passa que quan dic que sóc dissenyador em pregunten: «Dissenyador de moda?» Després que ens ha costat tant explicar què és disseny! Ara, en canvi, tot això va junt. Estan construint el Museu Dhub, del disseny, en el qual també s'inclourà la moda, i no vull ser un ploramiques, però serà una cosa estranya, no sé gaire bé si la gent sabrà què hi anirà a veure. No ho sé. Per mi, el millor museu del disseny és el carrer, i les botigues...
Què queda d'artesanal en el seu disseny industrial?
Tot. Un disseny comença artesanalment, comença amb un paper, i vas fent amb un llapis. De moment no ho faig amb ordinador, que és un mitjà fantàstic com a arxiu i per ordenar. Però has de passar primer per l'artesania, no es pot evitar.
Com veu el nivell actual del disseny?
Molt bé, hi ha gent jove molt bona i moltes escoles de disseny. Respecte a la relació amb el món empresarial, la cultura del disseny ha entrat a l'empresa, però encara hi ha feina a fer. Hi ha empreses que han partit de la còpia, com a sistema de treball. És una cosa molt japonesa. Això ho han fet també empreses com ara Zara, potentíssima, que ha tingut la intel·ligència d'anar més ràpidament que la mateixa empresa copiada.
De quina manera pot ajudar el disseny a superar la crisi?
En tota crisi n'hi ha uns que ho passen molt malament, que són els que queden sense feina, i uns altres que tenen por de perdre el que tenen. Hi ha gana i hi ha por. Des del disseny, el millor que podem fer és dissenyar objectes que la gent vulgui i fer-ho al millor possible. Fer les coses bé i cuidar-les després tan bé com sigui possible.
Comentaris
Identificar-me. Si ja esteu registrats, abans d'enviar un comentari us heu d'identificar.
Registrar-me. Per opinar sobre aquesta notícia cal estar registrat.
El Grup Hermes no es responsabilitza dels comentaris fets pels usuaris ni els comparteix perquè enten que són responsabilitat exclusivament seva. Per aquest motiu tots els comentaris es veuran signats amb el nom, els cognoms i la població de llurs autors.
El Grup Hermes es reserva el dret de no publicar els comentaris que no s'ajustin a aquestes normes.
Si té problemes per fer comentaris comprovi les solucions als problemes més habituals a l'apartat corresponent a l'ajuda.