Els ginys impossibles marca ACME, les carreteres interminables, els cactus, els paisatges desèrtics, els barrancs infinits... Tots els elements més recognoscibles de l'univers del Coyote i el Correcaminos –dos dels personatges emblemàtics de la rica galeria dels dibuixos animats de la Warner– se sotmeten ara al lífting digital i del 3D gràcies a la iniciativa de la històrica companya de produir-ne aventures noves de trinca.

I és que Warner Bros. ha decidit precedir la projecció de tres dels seus llargmetratges d'orientació familiar de tres curts nous protagonitzats per aquests cèlebres antagonistes de la família Looney Tunes.

El primer ja és aquí: titulat Coyote Falls, arriba avui acompanyant l'estrena de la comèdia zoològica Como perros y gatos: la revancha de Kitty Galore, una paròdia animal dels films d'espies.

El segon curt del Coyote i el Correcaminos, Fur of flying, s'inclourà amb Ga'Hoole, la leyenda de los guardianes, film d'animació de Zack Snyder (Watchmen), que s'estrenarà el 22 d'octubre. I el tercer (Rabid Rider, 4 de febrer del 2011), amb L'ós Iogi, llargmetratge protagonitzat per un altre mite de l'animació nord-americana, nascut en aquest cas a la factoria Hannah-Barbera (dels personatges de la qual la Warner té ara els drets).

Aquests curts tenen cadasc un tres minuts de durada i repeteixen el clàssic esquema narratiu, en què l'afamegat cànid intenta –de manera infructuosa– enxampar el veloç ocellot. Ara, la tecnologia 3D promet dotar les persecucions i l'arsenal de gadgets ACME més espectaculars.

Creats a final dels anys 40 per l'immens animador Chuck Jones –creador també d'altres personatges com la mofeta Pepé Le Pew, que es va inspirar en un relat de Mark Twain–, el Coyote i el Correcaminos van néixer com una paròdia dels dibuixos animats inspirats en el tema de la persecució entre enemics –com Tom i Jerry– i es van acabar convertint en el seu paradigma.

A manera de dogma, Jones es va autoimposar una sèrie de condicions que mai no es podien transgredir –els personatges mai no parlarien (excepte la coneguda onomatopeieta de la veloç au, “beep, beep!”), l'escenari sempre seria el mateix, el Correcaminos mai no sortiria de la carretera, les simpaties de l'espectador sempre estarien de part del Coyote– que van donar com a resultat una hilarant col·lecció de variants sobre el mateix tema, de trames minimalistes i extrema estilització, un cant a la velocitat reduït a l'essència.