Diumenge passat, aquest diari publicava un reportatge de Bernat Salvà que recorria els cinemes que, a Barcelona, s'entesten –a vegades heroicament– a presentar de manera regular una oferta alternativa a la resta de sales. Una d'elles és el Maldà, un nom que als cinèfils de certa edat evoca un munt de tardes descobrint o revisant grans obres en apassionants programes dobles, triats amb un gust exquisit.

En una demostració de l'olfacte i sentit de l'oportunitat dels actuals responsables de la seva programació, l'antic domicili del bon vivant Baró de Maldà acull aquests dies una projecció diària –fins demà!– de Following, la pel·lícula amb què va debutar Christopher Nolan dotze anys abans de ser el responsable d'Origen.

Rodada en blanc i negre amb un pressupost ridícul i un parell de protagonistes de qui no s'ha tornat a tenir notícia, de durada de poc més d'una hora i amb escenes extraviades –que en pantalla se substitueixen per les corresponents pàgines del guió original amb els diàlegs de fons–, Following es veu ara com un estimulant esbós de les constants autorals de Nolan. Protagonitzada per un individu que mata el temps seguint pels carrers gent escollida a l'atzar, es tracta d'un thriller que ja mostra un cineasta tan prometedor com pagat de si mateix; i que ja presenta elements posteriorment presents a Memento, Insomni, El truc final, Origen i els seus dos Batman, com són l'atmosfera de malson, els personatges obsessius, la visió dantesca de la gran ciutat, el gust per la manipulació, la dissociació entre il·lusió i realitat i les cartes tretes de la màniga per sorprendre l'espectador.