Quan, fa unes setmanes, es va estrenar Origen, en alguns fòrums internàutics hi havia veus que es lamentaven que una pel·lícula com Paprika del japonès Satoshi Kon, clar precedent de l'obra de Christopher Nolan, no hagués accedit als nostres circuits comercials d'exhibició. Adaptació d'una novel·la de l'essencial Yasutaka Tsutsui, considerat al seu país guru de la metaficció –i de qui Atalanta ha traduït al castellà les col·leccions de relats Hombres Salmonela en el planeta Porno i Estoy desnudo–, Paprika, darrer llargmetratge de Satoshi Kon, tractava el tema de la infiltració onírica amb una ambició formal i narrativa que, en bona mesura, convida a posar en quarantena la gairebé unànime celebració de l'originalitat de Nolan. Per sort, Paprika té edició en DVD al nostre mercat, en cas que algú vulgui comprovar si els entusiastes de Kon s'excedeixen en el seu entusiasme. La mala, fatal, notícia és que, ara, descobrir o revisar Paprika al bell mig de l'onada hype generada per Origen tindrà, també, un dolorós component elegíac per la prematura desaparició d'un geni.

Satoshi Kon moria el passat 24 d'agost a l'edat de 47 anys. No és només que el món de l'anime hagi perdut un dels seus talents més revolucionaris: el cinema contemporani –en general– també s'ha quedat sense un dels seus autors, en majúscules, fonamentals.

Company de viatge de Katsuhiro Otomo –l'autor que, amb el fenomen d'Akira (1988), va obrir les portes dels circuits occidentals per a la difusió global de l'anime–, Kon, nascut a Hokkaido l'any 1963, va construir-se una filmografia marcada per l'ambició expressiva i aquell tipus de reptes que caracteritzen la gran ficció postmoderna. Perfect blue (1998), la seva opera prima, utilitzava els codis genèrics del psychothriller –amb ressons de giallo, modulació italiana del gènere–, per disseccionar la cultura de la fama i la immaduresa existencial associada als fenòmens pop del Japó contemporani. A la pel·lícula ja hi apareixien algunes de les grans obsessions de Kon: les cruïlles entre ficció i realitat, la confusió entre somni i lucidesa, els terrenys inestables que generen les intoxicacions de la mitologia en la realitat quotidiana.

La posterior Millennium actress (2001) –aplicació del model Ciutadà Kane (1941) sobre la icona d'una diva del cinema– conqueria la condició d'obra mestra, amb el seu virtuós recorregut subjectiu al llarg de la història i la memòria cinematogràfica del Japó. Tokyo Godfathers (2003), el seu tercer llargmetratge, posava el traç de vocació realista de Kon i la seva sofisticació narrativa al servei d'un tour de force melodramàtic que transgredia –i, al mateix temps, sublimava– el concepte de conte nadalenc.

No obstant, el gran cop d'efecte de la seva carrera va tenir lloc a la televisió: la sèrie Paranoia agent (2004) dibuixava un obscur mapa moral de la contemporaneïtat japonesa, amb una llibertat experimental capaç de seduir el lector incondicional de Thomas Pynchon. Kon deixa, doncs, una obra excepcional –que el lector pot rastrejar al mercat del DVD–, una pel·lícula inacabada –The dream machine– i una incògnita: ¿fins on hauria arribat el seu geni desbordant?