He hagut de netejar la mirada del personatge. Quan mira, no té cap dolor, no té passat, ni remordiments, ni està demanant res. És una mirada molt neta. I segons com siguis tu, això és més fàcil o més difícil. A mi em costa, perquè transmeto alhora dues o tres coses amb la mirada. Per això em va fer il·lusió, és una cosa que no he fet mai.

Una mica. La carrera d'un actor té molt poc disseny. Després, de cop i volta, mires enrere i sembla que en tingui, però es basa simplement a dir sí o no, tu no fas res. Però sí que m'agrada fer coses diferents, i quan algú me n'ofereix una que ho és molt, m'atrau més que el que ja he provat.

No en coneixia gairebé res. Em va impactar molt El perro del hortelano, de Pilar Miró. Em sembla espectacular, una de les millors pel·lícules del cinema espanyol. I això va fer interessar-m'hi. En teatre n'havia vist algunes coses.

Sí, em torna boja. Fins i tot la vaig veure interpretada per la Royal Shakespeare Company. Els anglesos tenen una cosa que ens falta aquí: la irreverència, la manca de pudor. Consideren que la cultura és seva, que aquestes obres són seves tal com són ells ara, no senten tant de respecte. En aquest sentit, aquesta pel·lícula va en la mateixa línia. Tenir massa respecte és molt trist. És col·locar l'autor en un lloc d'on no el pots moure, ni tocar-lo, ni relacionar-t'hi. La irreverència em sembla molt més rica, culturalment.

Sí, em sembla que té el que tenia Shakespeare, i que és meravellós, atemporal. Han canviat els codis, les paraules, la roba, però no canvia l'essencial de l'obra de Lope. I va ser el primer que es va atrevir a barrejar comèdia i drama. A la vida, això passa: als funerals a vegades la gent riu. Shakespeare va fer aquesta barreja, però el primer va ser Lope.

Cinema i música, des de llocs molt diferents, són una exposició relativament semblant. El més incòmode, i on més exposada em sento, és en les entrevistes. És el més aliè, on tens menys protecció, menys escut.

Recomano molt una entrevista que vaig sentir a l'actor Stephen Fry. Diu que l'únic que tenim tots per crear són les paraules. N'hi ha que saben tocar un instrument, ballar... Però el que segur que tenim tots és la paraula i les ganes d'expressar-nos. Quan penses una mica com t'expresses amb les paraules, estàs fent poesia. Això avui dia es pot veure navegant pels blogs: hi escrius amb una intenció d'utilitzar les paraules, i ja estàs fent poesia.

No, ho deia seriosament. Això ens passa, als actors. Jo no sóc res, però si em donen un nom i un personatge, i algú em dirigeix, puc fer-ho, però jo, Leonor, no puc. Sóc com un paquet sospitós on fiquen coses i passen coses a través de mi. Però jo mateixa...

Més aviat em sento com un ingredient. No pots demanar a un tomàquet que sigui un gaspatxo. El Brujo sí que és actor, director, creador... És una altra cosa. Però el treball d'actor és estar disponible per al director i el guionista.