“Tot el que es faci per salvar el paisatge em sembla poc”

És una casa que té l'esperit del Brasil, on el meu besavi s'havia establert. Quan va poder tancar els negocis que hi tenia va venir cap aquí i es va fer aquesta casa al seu gust, amb aquest aire brasiler, d'americano. És una casa que ha estat molt poc habitada, perquè quan la seva vídua va morir, l'any 1928, no hi va viure ningú més. Després la vam ocupar amb els meus pares durant les vacances i ells hi van venir fins que van morir, als anys vuitanta. Des de llavors mai vaig pensar ni a llogar-la, ni a aprofitar-la, sinó que sempre que podia hi feia obres de conservació. Quan em vaig plantejar la possibilitat de crear una fundació per donar destí a totes les meves col·leccions, vaig pensar que el lloc indicat era aquesta casa. La vam restaurar perquè quedés exactament tal com era, inclús amb els vidres i les portes, amb els mateixos colors originals.

Sobretot, la seguretat que totes les col·leccions que he anat formant al llarg de la meva vida amb una gran dedicació, i estimació, amb moltes peces que tenen una història molt particular al darrere, no acabessin, per exemple, venudes al millor postor o dividides. Si en el meu cercle familiar existissin necessitats que calgués cobrir, primer seria això, però com que, afortunadament, no és així, m'agradaria poder transmetre aquesta aportació d'art i de bellesa al poble que més m'estimo, que és Torroella de Montgrí, on han nascut els meus avantpassats per línia paterna, que m'han ensenyat a estimar aquesta terra.

Són molt diverses. N'hi ha de pintura, sobretot del pintor torroellenc i oncle meu José María Mascort, però també del que en podríem anomenar arts menors, com ara ceràmica (de reflexos, catalana o italiana), plata hispànica, mapes de Catalunya, fotografia antiga, accions de ferrocarrils espanyols i mobles, com els que vam exposar fa dos anys, de Torroella i l'Empordà, o aquest (de diferents indrets). Sempre m'han agradat molt les arts menors: la creació dels artesans que eren els artistes populars que no havien pogut accedir a uns nivells més alts de formació i de mercat però que eren capaços amb les seves mans i la seva experiència de crear obres meravelloses.

El recordo com un home bo i íntegre, que escoltava a tothom. Va estudiar a la Llotja de Barcelona i va ser deixeble del gran Sorolla. Era un vertader professional entregat en cos i ànima a l'art de la pintura. Li agradava la sinceritat en la pintura. Per aquesta raó no va tenir mai un estudi per treballar perquè creia que una obra d'art, un quadre, l'havia de començar i acabar davant del model, del paisatge que li havia inspirat aquest sentiment. Tenia una gran passió pel paisatge, per la llum. Li agradava explicar els vents, el color d'una hora del dia, d'una altra, i els núvols com canviaven. Fins i tot en els seus quadres es pot endevinar sovint l'estació o l'hora del dia en què van ser pintats perquè ell això ho reflectia, captava el moment. A mi m'havia portat molt amb ell a pintar i m'agradava fer-lo parlar d'història o de natura. Malauradament, va morir jove, quan jo tenia 17 anys.

Amb Francesc Gimeno, que era més gran que ell i amb qui la vida va ser molt dura, van tenir contacte, i crec que, a més de la seva amistat, li prestava suport amb material de pintura, amb coses d'aquest tipus. José María l'admirava molt i li sabia molt greu que no hagués tingut el reconeixement que mereixia. Amb en Mir eren amics de molts anys. També l'admirava molt. En Mir era un colós de la pintura. Va passar l'estiu de l'any 1935 a Torroella. A mi, que llavors era una criatura, era un home que em feia molta impressió. La seva barba recordo que la tenia tacada sovint de pintura a l'oli. Alguna vegada m'havia agafat en braços i encara em sembla que tinc present l'olor de pintura que tot ell desprenia.

Tota la meva família eren uns grans enamorats de Torroella. Ja de petit els sentia parlar d'aquí com el lloc més bonic del món, tot i que eren persones que, pel seu temps i per la seva època, havien viatjat. Consideraven, però, que aquest era un lloc realment bonic, i més llavors, que el paisatge encara no s'havia adulterat per res més que no fossin les més elementals i ben integrades construccions. Hi havia un riu fantàstic; la muntanya del Montgrí, amb aquest gris de la seva pedra que li dóna una personalitat diferent; el castell, que es veu d'arreu; la platja de l'Estartit, les Medes i uns cels i uns colors esplèndids. Tot plegat feia que a casa es parlés sempre de tot això. Això em va influir molt, com també el fet màgic que una persona, el meu oncle, amb uns pinzells i uns colors, reflectís tota aquesta bellesa en una tela.

Tot el que es faci per salvar el paisatge em sembla que és poc. És un deure molt important que tenim els ciutadans del nostre temps. En una o dues generacions això haurà canviat totalment. Crec que si el meu oncle tornés ara i anés de Torroella a l'Estartit possiblement no reconeixeria res. Això em resulta molt penós i dolorós, sobretot quan veus que hi ha altres llocs que han estat molt més afortunats estimant i conservant el paisatge. Crec, però, que encara hi som a temps que això no vagi a pitjor. S'ha de fer una feina de conscienciació entre els nens i joves, però sobretot saber que ara tenim unes obligacions de les quals fa anys no érem conscients. Pensàvem que totes les coses eren a la nostra disposició per fer-ne un ús il·limitat. Ara hem de deixar alguna cosa més als que ens seguiran perquè no hàgim de sentir vergonya del que pensin de nosaltres.

Sí, indubtablement. Els ocells són un món meravellós, que recomanaria a tothom que hi entrés una mica, per la diversitat d'espècies que hi ha, la immensa bellesa dels seus plomatges, els viatges que emprenen, la seva vida social... Per això vam pensar que seria molt interessant fer una obra exhaustiva sobre els ocells.

Tenim la gran satisfacció de poder dir que és la primera vegada, en la història de la ciència, que s'ha fet una obra completa i de total rigorositat científica sobre totes les espècies d'ocells del món, que són unes deu mil.

Aquest és un fet que admiren els estrangers. Som coneguts a totes les universitats del món, als museus, a les organitzacions ornitològiques, i ens molts llocs on es valora i es recull la cultura ens han felicitat. També des d'alguna associació hem rebut algunes ajudes, que han estat molt ben rebudes. Però les ajudes per aquest projecte sempre han vingut de lluny...

El que m'agrada, dintre de les meves possibilitats, és participar en activitats que impliquin cultura. Considero que la cultura és un fet necessari i inherent a l'ésser humà, el coneixement del món que l'envolta, les regles de comportament per poder fer la vida en comú possible. Aquest és el sentit de la cultura. I tot el que sigui poder ajudar a aquests fins ho trobo interessant i gairebé una necessitat. Quan tinc temps lliure o tinc possibilitat de disposar d'alguna cosa, m'agrada encaminar-ho cap aquests fins i no a consumir vanament allò de què pogués disposar.

Estic molt content de la reacció del poble de Torroella que correspon amb els comentaris que deixen escrits o amb els que fan a la nostra gent i que són molt satisfactoris, sovint emocionants. Són coses que et compensen els esforços de tota classe que comporta fer una cosa com la fundació.

La voluntat és transcendir més enllà de Torroella. Sí que ens agradaria, si poguéssim, portar a fora alguna exposició. Serviria per donar a conèixer els nostres fons, la qual cosa també beneficiarà Torroella de retruc.

Aquest any només hem publicat un petit llibre de l'exposició, però la idea és publicar cada any un catàleg de la mostra que fem, però també llibres de manera independent. Ara mateix n'estem preparant un sobre el Montgrí i un altre sobre la batalla del Ter que va tenir lloc entre Torroella i Verges el maig del 1694, quan l'exèrcit francès va passar el Ter amb l'oposició d'un exèrcit espanyol que va resultar derrotat. Hem aconseguit reunir molta documentació viva sobre aquest tema i detalls de la batalla inèdits.