Albert Pla Nualart (Barcelona, 1959), cap d’edició de l’AVUI, publica Això del català (Columna), on aplega les exitoses terrassetes de la contraportada del diari. En una primera part, Pla defensa revisar els punts de la normativa que no han arrelat en l’ús, i són avui, segons ell, pur artifici que allunya de la normalitat. També es mostra crític amb l’IEC i el veu poc capaç de mantenir la norma al dia. Tot això deixant clar que, per ell, cap normalitat és possible en un bilingüisme que aboca a la lenta dissolució de la llengua. Al pròleg, Joan Solà anuncia que el llibre “provocarà polèmica”.

Ara diran que defensa el català ‘light’.
No em considero ni heavy ni light. La cosa és força més complexa i demana deixar de banda els apriorismes. No sóc light perquè veig crucial per al futur del català que mantingui la identitat respecte al castellà si no vol acabar com el gallec. Ara: defensar la identitat vol dir defensar el que som; no pas el que hauríem pogut ser, que és l’extrem en què cauen els heavy.

Un català més fàcil i alhora genuí? I com es fa això?
Si acceptem el que ens ve de l’evolució i rebutgem només la interferència, el català correcte ja s’assembla força més al que vostè i jo parlem de manera espontània. Si, a més, no basem la sintaxi en una barreja de dialectes sinó en un de sol, eliminem una altra part de l’actual artifici normatiu. Ni una cosa ni l’altra fan el català menys genuí.

Per què el parlant té la sensació que el català és massa difícil?
Perquè té tres fronts oberts. El de la anormalitat social: una llengua que no és necessària sempre és més difícil. El de la interferència, que afecta cada cop aspectes més estructurals i, per tant, difícils de corregir. I el d’una normativa que ja no partia del català real quan es va fer i arrossega, sobretot en sintaxi, un grau d’artifici que no ha arrelat en l’ús ni sembla que ho pugui fer.

Com ara l’article neutre lo.
I els pronoms febles i el canvi i caiguda de preposicions... Tot fa pensar que arribem al lo neutre per una evolució potser influïda –no pas interferida– pel castellà. Però la norma es va fixar en un clima cultural que recelava d’aquesta evolució, i ens va privar d’un lo sense el qual caminem coixos. I de tant que ens fa falta caiem en aberracions molt pitjors, com fer servir d’article allò o ho. Tants anys prohibint-lo fan que ara es percebi com un castellanisme més, però els nostres besavis, amb un català molt més genuí que el nostre, el deien amb tota la naturalitat. Amnistiar-lo no és fàcil, però no acceptant-lo també fem mal al català. Si la pressió del castellà no fos tan forta, potser l’hauríem d’acceptar.

Però la pressió del castellà, més que desaparèixer, s’intensifica.
Si no modifiquem el marc sociolingüístic, la millor normativa serà inútil. Si el català no té un territori on és llengua comuna i necessària, no hi ha res a fer.

Què opina del bilingüisme?
En aquest bilingüisme, en què tothom sap castellà i només uns quants català, la llengua s’anirà diluint. El català només tindrà futur si el castellà retrocedeix fins a tenir el pes que té l’anglès a Suècia o Holanda. No dic que l’hàgim de fer retrocedir. Potser el cost en termes de convivència és excessiu. El que dic és que aquesta és la condició per salvar el català. Crec que la societat ja és prou adulta per dir-li que això és així, i deixar-la decidir.

És molt crític amb l’IEC.
És molt difícil que l’IEC, tot sol i tal com està organitzat, faci una revisió de la normativa de l’abast que convindria. Fabra va trigar sis anys a fer el seu diccionari i l’IEC seixanta-tres, i encara el va acabar de pressa i malament. L’IEC aplega gent molt vàlida però és una estructura pesant i burocratitzada. A més, la por que no el reconeguin com a única autoritat a tot el domini lingüístic, que l’acusin de barcelonisme, l’obliga a optar per solucions d’estàndard composicional.

I quin problema té l’estàndard composicional?
Que és una llengua feta de retalls, artificial. El mou un ideal romàntic molt semblant a l’esperantista. Però el mateix model econòmic i social que fa de l’anglès la llengua mundial, també fa que els estàndards es basin en un dialecte i no en una barreja. No es pot fer anar la llengua per on no va la societat.

Els mitjans de comunicació han optat pel català central.
És normal. Mentre els filòlegs de l’IEC es barallen amb la història, els lingüistes dels mitjans es barallen amb la realitat: han de comunicar i han de sonar creïbles. L’estàndard és avui, més que mai, registres informals, col·loquialitat. La col·loquialitat, per ser creïble, necessita un referent real, i l’únic referent real que s’acaba percebent com a no dialectal és el dialecte amb més pes social, econòmic i demogràfic.