Més enllà d'entrar a discernir què és cultura i què no ho és o què i per què ha de rebre diners de l'administració -dos aspectes que són elements bàsics a l'hora de dissenyar la política cultural que voldríem-, al nostre país hi ha un sector cultural que ha esdevingut una economia real.

La indústria cultural catalana (l'audiovisual, les arts escèniques, les arts visuals, el llibre i la premsa, la música) és part fonamental de la riquesa del país i motor de la nova economia. Les últimes dades que es tenen d'aquest sector -gens avesat a les estadístiques- mostren que a hores d'ara és un dels més dinàmics.

Aquesta indústria aporta al país uns 1.615 milions d'euros de valor afegit brut (el valor que cada empresa o sector productiu afegeix al bé o servei comparat amb altres empreses o sectors) i ocupa al voltant de 150.000 persones. En conseqüència, ha esdevingut un dels sectors més productius de Catalunya i ha passat al davant de l'alimentació i la indústria pròpiament dita, segons dades de l'Institut Català de les Indústries Culturals (ICIC) i del departament de Cultura. I, tal com discorre actualment l'economia en general, ara per ara els seus nivells de productivitat ja estan per sobre dels de la construcció i l'immobiliari, d'acord amb les xifres que mou l'anuari estadístic de Catalunya del 2008.

Des d'aquesta perspectiva, "la contribució de les activitats culturals i creatives a l'economia no es limita a l'impacte directe quantificable del sector cultural", exposa Lluís Bonet, professor de la Universitat de Barcelona i coordinador del Congrés Internacional Economia i Cultura que avui s'ha iniciat a Barcelona i que fins divendres serà punt de trobada i debat.

L'àrea cultural ja genera el 3% del producte interior brut (PIB) de Catalunya i la seva contribució a nivell estatal, segons el govern central, el 2008 s'elevaria al 5% del PIB, amb prop d'un milió de llocs de treball. De fet, l'ocupació és un dels arguments fonamentals per comprovar la repercussió de la indústria cultural en la societat. Per no trencar amb la regla de tres que és habitual aplicar a l'hora de mesurar el pes de Catalunya en el conjunt de l'Estat, les indústries del coneixement de Catalunya representen el 18,8% de la riquesa global de l'Estat i el 24,43% del volum de negoci sectorial, com recull l'informe L'audiovisual a Catalunya, un motor en marxa?, d'Imma Tubella, rectora de la UOC.

Alhora, l'informe de la UE L'economia de la cultura a Europa (2005) situa la facturació del sector a Europa en 636.000 milions d'euros el 2003, un 2,6% del PIB de l'Europa dels Vint-i-cinc, superior a les activitats immobiliàries, que van aportar un 2,1% a aquest PIB, i el sector de l'alimentació i begudes, amb un 1,9%. El 2003 la cultura ocupava a Europa 5,8 milions de persones, xifra que equivalia al 3,1% de la població ocupada de la UE.

Com qualsevol altre
Deixant les dades a banda, analitzar la cultura com a sector econòmic ens dibuixa un panorama gens diferent del de qualsevol altra activitat industrial: s'ha d'adaptar a la nova situació de competència que implica la globalització i ha de donar resposta a la revolució tecnològica, a la nova era de la digitalització. I, per fer-ho, "s'ha de crear un teixit industrial sòlid i capaç d'afrontar els nous reptes", assegurava fa pocs dies el conseller de Cultura, Joan Manuel Tresserras. Antoni Lladó, director de l'ICIC, recalca que "amb estructures empresarials més sòlides l'efecte multiplicador que ja té aquest sector encara seria molt més elevat".

Perquè si una cosa té la cultura és "externalitats econòmiques que generen per si mateixes més riquesa", manifesta Xavier Fina, soci d'ICC Consultors Culturals. També requereix una massa crítica, especialització i internacionalització. En l'economia de la cultura es pot subscriure la frase del premi Nobel de literatura (2000) Gao Xingjian: "La cultura no és un luxe, és una necessitat".