És difícil avui en dia ser Miquel Abras. Tenir esperit de cantautor romàntic i voler ser estrella del rock, fer-ho en català i esperar que la crítica t'aplaudeixi, que la ràdio et punxi o que el públic potencial sàpiga que existeixes quan has nascut a la Bisbal d'Empordà i no canvies el teu cognom per un de castellà ni cantes les teves lletres en espanyol –com va fer el senyor Capdevila, àlies Sergio Dalma. L'experiència de vint anys de periodista musical em diu que en el nostre país és difícil trobar un espai per a un cantant que parla d'amor i que es despulla cançó a cançó, anant a l'essència del sentiment, en lloc d'investigar musicalment en territoris innovadors o d'apuntar-se a les sonoritats de moda. L'amor, encara que sembli un tòpic, encara és territori de latinos.

Ahir, Miquel Abras actuava a l'Acústica de Figueres, on presentava Temps de zel. Descrivia nombroses situacions que es produeixen quan l'amor és ocult i no es vol dir, quan s'acaba, quan esclata, quan s'agraeix... En totes té la virtut de despertar el cor més quotidià, el domèstic. Cal escoltar-lo, és dels que toquen l'ànima, amb sinceritat. No s'han de tenir prejudicis: la seva veu trencada –de vegades exageradament, com fan els baladistes italians o Dalma– pot provocar fanatismes o pot tirar enrere. Això va a gustos. Però estic segur que el més dur de la seva carrera ha de ser compondre des del cor i buidar-se, concert a concert, a base de romanticisme, passió, melancolia o desesperació, mostrant-se natural. Sense caure en dramatismes fàcils. Potser és que tinc la sensació que ara no són temps de fer bonic l'amor. O que fa vergonya reconèixer-ho. No fa dur ni madur.