En 15 anys de trajectòria musical, Jofre Bardagí (Barcelona, 1978) ha fet i desfet dos grups -Glaucs i Nut- i ha començat un projecte en solitari, que ara treu la segona entrega.

Què vol dir amb el títol del nou disc? Que no hi ha matisos, que és com una pel·lícula antiga...
Tothom sempre diu que faig una música malenconiosa i trista, i és veritat, em volia riure una mica d'això dient que faig música en blanc i negre. M'agrada molt més treballar des de la tristesa i des de la foscor.

Li costa inspirar-se en l'alegria?
També he fet coses alegres. Faig músiques infantils, per als Lunnis, per exemple. Tot té el seu moment.

¿Aquest segon disc en solitari no és tan personal com el primer?
No, me l'he mirat més des de la distància. No totes les cançons parlen de mi i m'invento personatges. S'assembla molt més al que feia amb Glaucs.

Musicalment també és més ric?
Molt més. En el primer disc la música m'era francament igual, només m'interessava explicar una sèrie de coses. Era més com una teràpia. En canvi, ara em venia molt més de gust fer el disc per la música que per les lletres.

Què li sembla el resultat?
És el disc del qual em sento més orgullós. He fet el que he volgut sense pensar si havia de fer una cançó de tres minuts perquè sonés a la ràdio.

Actualment potser ja no és tan important que soni a la ràdio.
Manel, que jo sàpiga, no ha sonat als 40 Principals... La indústria ha canviat i el pes de la radiofórmula ja no és tan important. El disc acabarà sent una eina promocional, gairebé ja ho és. Potser els discos s'haurien de finançar amb publicitat.

¿No val la pena invertir per autofinançar-se un disc?
Ara tinc unes altres prioritats a la vida: pagar el lloguer, i els bolquers de la meva filla. Si una discogràfica no m'ajuda jo no podré treure cap disc.

Però és la seva feina.
La música és la meva feina. Treure discos n'és només una part. Ajuden que se'm conegui, però no em fa res vendre'n i els concerts tampoc, perquè Catalunya és molt petita i tampoc et paguen tant. Tinc la sort que les cançons són meves i cobro de la SGAE.

Davant d'aquest panorama, quins projectes de futur té?
Tinc planejats projectes per als dos pròxims anys, però veurem si els podré fer: un directe meu a L'Auditori amb un quartet de corda que encara s'està parlant, i l'altre és un disc més tranquil amb el guitarra de Glaucs, Àlex Reixach.

Música en blanc i negre el dedica al teu pare i diu que li agradaria.
Sí, perquè musicalment és molt complet. Tot està molt ben posat. He fet el que m'ha vingut de gust i el puc ensenyar sense cap mena de complex. S'ha d'escoltar diverses vegades per poder apreciar coses, però a mi són els discos que m'agraden.

Què escolta normalment?
L'únic grup que escolto cada dia és Radiohead. Fa 10 anys que m'omplen i m'interessen. Sigur Rós, Björk i poca cosa més. Tot el que surt d'Islàndia m'agrada.

Es planteja tornar a tenir un grup?
Potser per divertir-me d'aquí un temps, però com a sortida professional, no.