Per primera vegada en les quinze edicions que es porten, Raimon participava al BarnaSants. I, només amb la seva presència, el festival ha agafat un aire nou amb aromes de consolidació total i absoluta. Que les vaques sagrades de la cançó -en el bon sentit del terme, esclar-, creguin en una iniciativa tan romàntica com la que dirigeix el senyor Pere Camps comporta una lectura que no es pot ignorar. De fet, aquest és el seu espai natural. El del cantautor de Xàtiva i el de tots. Si el lema del festival és, ha estat i serà la paraula, en Raimon no hi podia faltar.

Quan puja a un escenari, en Raimon, però, és un home de poques paraules. Tot allò que vol dir es troba amb escreix en els versos que canta. En una sèrie de poemes musicats, que en la seva totalitat componen un recital líric, d'una delicadesa fora de mida. Sembla un contrast: el cantautor, amb aquest doll de veu que li ha donat la natura, amb una força interpretativa que converteix l'ambient en una tempesta de sensacions, construeix actuacions que graten la tendresa més colpidora. Aquesta és, sens dubte, la clau de l'èxit d'aquest home que sembla rejovenir cantant textos escrits segles enrere.

El concert que Raimon va oferir ahir a la nit a l'Auditori es pot definir d'antològic. Es van escoltar peces de la seva primera època, com Al vent, Diguem no o Molt lluny, dels seus poetes predilectes, d'Ausiàs March i d'Espriu i, també, composicions noves, encara inèdites, que si no ens fallen els comptes, van arribar a cinc. Una xifra que no suposa ni una sisena part de la totalitat. Perquè, això sí, en Raimon és un artista generós amb el seu públic i li agrada deixar tothom satisfet. Dividit en dues parts desiguals, el recital va ser un repàs exhaustiu a una trajectòria llarga i carregada de referències que es podria traduir com la banda sonora de moltes vides.

Així doncs, sempre amb la cara al vent de l'amfiteatre, Raimon es va plantar sobre les taules disposat a captivar al personal amb les seves arts interpretatives. I, un cop més, ho va aconseguir. Els seus seguidors més constants, per no dir fidels, podran dir que no hi va haver res de nou, a excepció d'aquests temes que abans citàvem. Però això, en el seu cas, no és pas una crítica, sinó a l'inrevés. Passa el temps i en Raimon no perd un xic de la màgia que el caracteritza. Les melodies que vesteixen els textos estan creades amb el denominador comú del bon gust. I totes, fins i tot quan agafa la guitarra que manté aparcada al seu costat, desperten en els espectadors una allau de sensacions que arriben a esmicolar el concepte temps. Els més de trenta temes que van integrar el seu repertori es fan lleus, i el recital va passar en el temps que es triga a fer un sospir de satisfacció.

Va haver-hi temps per fer una dedicatòria a en Serrat i per presentar el quartet que l'acompanyava. Per donar les gràcies a les ovacions i per aplaudir el públic que omplia la sala. La resta va ser paraula i música, amb el cor al vent, al vent del nord.