Just quan va tenir l'experiència plena de l'amor, que l'empenyia amb més intensitat cap a la vida, el poeta romàntic anglès John Keats (1795-1921) va sentir que la mort l'assetjava fatalment. Tenia 23 anys quan va conèixer Fanny Brawne (la qual, segons va escriure en una carta adreçada al seu germà Tom, tot primer va semblar-li elegant, graciosa, tonta, gentil i estranya) i, junt amb ella, va descobrir sensacions i emocions desconegudes. L'amor era correspost, però la tuberculosi va convertir-se en el gran obstacle que va separar els enamorats fins que ho va fer de manera definitiva fent arribar la mort a John Keats, que només tenia 26 anys i s'havia desplaçat a Roma a la recerca d'un clima més favorable per pal·liar la seva malaltia. Tres anys de vida vertadera amb l'ombra de la mort. Tres anys en què, com consta al final del poema “Bright Star/Estrella brillant”, el poeta, que va buscar el principi de la bellesa en totes les coses, va desitjar acotxar-se en el pit en maduració de la seva estimada, sentir per sempre la seva respiració suau, despertar per sempre en un dolç neguit, escoltar el seu respirar tendre i viure així per sempre o defallir en la mort. La cineasta neozelandesa Jane Campion, que va enlluernar amb El piano i que sempre ha reflectit una sensibilitat per la literatura i l'esperit romàntics, ha concentrat poèticament aquests tres anys d'amor, vida i mort en una pel·lícula d'una bellesa corprenedora.

Amb un títol que té present, doncs, un dels poemes més cèlebres de Keats, però també el fet que, en les cartes adreçades a Fanny Brawne, el poeta a vegades l'anomenava “la meva estrella estimada”, el film s'obre amb unes imatges que mostren unes puntades de fil blanc en una tela blanca: una manera suggeridora de començar una pel·lícula sobre la creació, sigui a través de la poesia, l'amor o la costura que pràctica Fanny Brawne. La poesia de Keats va fent-se present en la mesura que a través seu va construint-se (escrivint-se, cosint-se) la història d'amor marcada per la fatalitat de la malaltia del poeta. Les imatges són com versos efímers i brillants que mostren l'aproximació entre dos éssers. Amb Bright Star potser ha arribat la Jane Campion més inspirada de totes: les imatges flueixen impregnades dels colors i les mutacions de la naturalesa; la llum hi entra en enquadraments pictòrics en què Fanny Browne cus vora la finestra; la malenconia aporta el to just amb el qual s'hi expressa la passió i el dolor sense esgarips: hi ha una exposició de sentiments, però amb una finesa que du a una emoció continguda. Rebutjant la temptació del classicisme acadèmic, Campion aconsegueix fer una pel·lícula d'època viva, gens encartonada, espontània i amb un ritme modern. Tampoc hi exhibeix luxes decoratius. A més, Jane Campion aporta un nou retrat de dona que, en el context de la seva època anuncia una actitud moderna. Encarnada per l'australiana Abbie Cornish, tot un descobriment, Fanny Brawne va convertint-se en el gran personatge del film de Jane Campion, a la qual sempre li han interessat les dones que no es conformen amb la vida assignada i que, a través de l'amor, s'aventuren a crear la pròpia vida.