Com a tants actors, a l’Eduard Farelo li hem seguit còmodament l’evolució a través de la televisió, on ha participat en nombroses sèries com a actor i doblador. Però si en aquest àmbit és reconegut, al cinema és un destacat. I al teatre, tot i que és on se’l veu menys sovint, l’han reclamat directors com Ricard Salvat, Àlex Rigola, Sergi Belbel, Abel Folch, Pep Pla o Joan Ollé. Carlota Subirós ho va fer l’any 2005 per a Marie i Bruce, de Wallace Shawn. Ara l’ha convidat a un dels monòlegs més colpidors del mateix autor: La febre. S’estrena avui al Lliure i s’hi quedarà fins al 28 de març.

Wallace Shawn, autor i també actor, va escriure aquest text per interpretar-lo ell mateix. Es nota?
Sí, ho planteja com un diàleg entre amics; desprèn una certa intimitat.

Què els explica, als amics?
A grans trets és l’experiència d’un home ben situat que s’està en un hotel d’un país pobre on ara mateix hi ha una revolució i l’endemà hi haurà una execució davant la seva finestra. Passa la nit en vetlla i se li comencen a obrir interrogants sobre com l’afecta el que està passant, com podria fer alguna cosa, si té a veure amb el seu dia a dia... És una llarga nit durant la qual va a parar als records de la infantesa, intenta saber qui és interiorment, parla amb ell mateix...

Per tant, això del diàleg amb els amics no seria tan clar...
Sí, perquè passa del jo al tu d’una manera molt intel·ligent. Nosaltres, als assajos, hem tingut necessitat de tenir gent, també.

La va concebre i la feia a les cases particulars, però al final s’ha representat molt al teatre, per Europa!
Sí, i se n’han fet pel·lícules. Però va començar com una confessió a la gent del seu entorn. El text demana ser dit de manera oberta, mirant a la cara. És molt despullat, gairebé diria obscè, perquè planteja una realitat que de vegades no podem veure.

És dur?
Molt dur, molt. Interpel·la directament l’espectador i la continuació de l’espectacle depèn de la seva reacció.

Vol dir que d’un dia a l’altre pot canviar el text?
No, el text no es canvia gens. L’actor rep l’impuls del públic i això el fa anar cap a una o altra direcció. Són sentiments que s’encomanen en funció de l’actitud que generen les preguntes. Ja ho veureu. Però puc dir que no posa ni l’espectador ni l’actor en una situació còmode. Remou moltes coses.

El recordo a Pels pèls, molt divertit, fent d’homosexual, o brodant un personatge inquietant... Sempre és molt creïble!
Intento combinar els estils com qualsevol actor, perquè, si funciones en un rol, hi ha tendència a encasellar-t’hi. El millor d’aquesta feina és que tens la possibilitat de saltar d’una cosa a una altra que no hi té res a veure. Però La febre ha sigut esgotadora!

És que és llarga: un monòleg d’una hora i mitja, déu-n’hi-do...
Però no parlo d’esgotament físic. És un esgotament emocional, t’agafa sensació de buidor. És com fotre’t una gran hòstia a nivell vital i personal, no només professional. Jo vaig demanar a la Carlota, sincerament, de no saludar. No te’n queden ganes, tens por que et malinterpretin.

Però saludarà...
Sí, suposo que sí, sí. Però tinc la sensació que cada dia m’afecta personalment. He d’intentar que no em colpegi. Espero arribar bé al dia 28 de març, que s’acaba. La mitja hora que tardo a arribar a casa després dels assajos em va molt bé.

Coneix personalment l’autor?
No, jo no, però la Carlota sí. Jo trobo que és molt interessant aquesta capacitat que té de fer coses tan diferents. Com a autor és molt important. Aquest és un text salvatge, però alhora d’una gran alçada literària, lírica i onírica.

Vostè fa cinema, televisió, doblatge... però poc teatre. M’equivoco?
Quan fas aquesta feina vols obrir portes, no tancar-ne. Em surt cinema i l’agafo, però m’he proposat fer una obra de teatre un cop l’any com a mínim. Passa que el teatre requereix un compromís laboral més gran que el cinema o la tele però en vull fer i en faig, sí.

Ja deu estar a punt d’estrenar-se Ingrid, que també protagonitza...
Aviat... no sé, diuen que el 30 d’abril. És una pel·lícula de l’Eduard Cortés, molt al voltant de les xarxes socials que utilitzen els joves actualment. La vam estrenar a Sitges i hi ha seguiment per la xarxa, hi irromp amb molta energia i aprofita l’àmbit generacional dels 25 als 35 anys. Ells tenen una consciència molt diferent de la nostra, estan acostumats a fotografiar-se, es mostren entre ells. Jo recordo que nosaltres, la primera vegada que ens vam sentir la veu en una gravadora ens vam espantar, no ho recordes?

I tant que sí! Quin paper hi interpreta?
La Ingrid és una persona amb problemes, molt inquietant. Jo no. Represento una mica el públic.

On el veurem, després?
Aviat s’estrenarà també Animales domésticos. És la primera pel·lícula com a director de Xavi Giménez, el director de fotografia d’Àgora, que va guanyar el Goya. I aquest any en tinc dues de teatre!

Alça! Quina és l’altra?
Es diu Marburd. Ho farem a la Sala Petita del TNC, amb la Vicky Peña, Victòria Pagès, Ivan Benet... i molta gent. És del Guillem Clua i la dirigeix Rafael Duran.