"Sí, sí. Pompeu Fabra és un desconegut entre la comunitat científica internacional". Ho diu taxativament Joan Costa, professor de la UPF i impulsor de la primera obra en anglès sobre el codificador de l'idioma, The architect of modern Catalan, publicat per la prestigiosa John Benjamins Publising Company, segell especialitzat en temes de llengua amb seus a Amsterdam i Filadèlfia. La UPF, l'Institut d'Estudis Catalans i el Ramon Llull han col·laborat en l'edició. La paradoxa és que, mentre el cas del català és prou estudiat a l'estranger, ningú no coneix el pare de la criatura.

Impulsat i coordinat per Costa, el llibre, que es presenta avui i que d'alguna manera és l'epíleg de l'Any Fabra, vol omplir el buit. "La petició d'un estudiós que volia documentació sobre Fabra en anglès, Joseph DeChicchis, de l'asiàtica Kwansei Gakuin University, va ser el que em va alertar el 2006", explica Costa. L'obra, que ja ha estat enviada a les principals revistes especialitzades estrangeres, va adreçada a especialistes amb un triple objectiu: a part de donar a conèixer Fabra i les claus de la seva decisiva intervenció en la modernització del català, oferir als romanistes les eines mínimes per poder llegir en català i introduir-los en el marc de la llengua i la cultura catalanes. Per fer-ho, el volum inclou una tria de cinquanta-nou textos fabrians contextualitzats amb escrits d'experts sobre el lingüista i l'idioma, començant pel mateix Joan Costa i seguint per Alan Yates (autor, a més, de les traduccions de Fabra a l'anglès) i pel catalanòfil germànic Georg Kremnitz.

El diari de bord
En la selecció de textos fabrians s'hi han inclòs 45 de les 842 converses filològiques, articles que el mestre va publicar entre 1919 i 1928 a la premsa i que són, d'alguna manera, com "el seu diari de bord mentre posava al dia el català", diu Costa. Entre d'altres, també s'ha triat un article a La Vanguardia del 1892 on ja avança la seves idees sobre la necessària reforma lingüística i ortogràfica, i una entrevista que li va fer la Revista de Catalunya el 1926, quan ja era popular, i en la qual explica el que el periodista bateja com a "teoria democràtica de la norma", consistent a donar per bones les innovacions i, per tant, fixar-les com a regla, només al cap d'uns anys que hagin estat assumides pels literats.

Un tercer text, datat al maig del 1934, correspon al discurs dels Jocs Florals de Barcelona i va servir a Fabra (va comptar amb l'aval d'un ampli grup d'intel·lectuals com a cofirmants del text) per remarcar que català i occità eren dues llengües diferents que, com a tals, havien donat lloc a dues literatures singulars.

Segons Costa, la tasca de Fabra "com a arquitecte del català modern" és comparable i coetània a la que va fer a Praga un grup de lingüistes amb el txec, "amb la diferència que els txecs van actuar en grup i Fabra ho va fer sol; en canvi, el noruec, per al qual la codificació és igualment de la mateixa època, també va ser fruit d'una acció individual". Allò que sobretot singularitza Fabra en comparació amb altres casos és, segons Costa, que no tenia un Estat al darrere i que, d'entrada, quan es va donar a conèixer a través del grup de la revista L'Avenç, la seva era una actitud revolucionària no ben vista per les patums i autoritats de la Renaixença, fins que finalment Prat de la Riba el va cridar i li va encarregar la tasca.