Antoni Vila Casas assegura als seus 79 anys que cada dia es desperta “amb il·lusió pel dia que comença. I si tinc algun problema, doncs em llevo pensant com resoldre’l com més aviat millor”, afegeix. La indústria farmacèutica li va proporcionar mitjans per, un cop retirat, dedicar-se al col·leccionisme d’art i a recuperar espais patrimonials per fer de contenidors del seu fons artístic. El resultat és la Fundació Vila Casas, un autèntic complex artístic format pel Palau Solterra de Torroella de Montgrí, Can Mario a Palafrugell, els dos espais Volart i el recentment inaugurat Can Framis, a Barcelona.

Acaba de rebre el Premi Nacional de patrimoni de la Generalitat. No està gens malament...
Per a mi i per a la Fundació el premi és una confirmació del nostre projecte. És a dir, que la conservació del patrimoni i la cultura suposen una reafirmació de país. El principal objectiu ha estat rehabilitar espais que conservaven una tradició i omplir-los amb continguts culturals.

I tot això sense un euro de les administracions públiques.
Mai he demanat ni un sol ajut, entre altres raons perquè encara estaria esperant... Una prova d’això és que quan vaig decidir rehabilitar Can Mario [antiga fàbrica de suro] a Palafrugell, al mateix temps es va engegar el projecte institucional del Museu del Suro. Jo vaig inaugurar el 2004 i ells encara no. Així que em puc permetre el luxe de tenir el projecte que vull. Ara, amb el premi, rebré 18.000 euros, que evidentment serviran per comprar alguna obra d’art. Però els diners no són l’important del premi, l’important és que te’l donin.

A finals d’abril es va inaugurar Can Framis, al barri del 22@. Quin balanç en fa?
Molt bo, perquè en aquests moments Can Framis està de moda. Ha estat una recuperació brillant d’un espai industrial i malgrat que estem tenint alguns problemes de logística que anem solucionant, de moment va molt bé. Tenim bastant públic, sobretot els dissabtes. Ara només cal donar-li més vida, però les activitats no començaran fins l’any que ve.

El dia de la inauguració va donar el projecte de la Fundació per acabat.
Ho està. Els tres espais centrals acullen el fons de pintura (Can Framis), escultura (Can Mario) i fotografia (Palau Solterra). I les dues sales de l’espai Volart estan dedicades a la promoció dels artistes representats al fons. Així que ara treballem a fons en aquestes activitats, com l’exposició que es veurà al setembre a l’Espai Volart de l’obra taurina i sobre cante jondo de Guinovart. És una exposició que faig amb molt de gust perquè la tauromàquia té una gran tradició a Catalunya. Sóc un empresari farmacèutic aficionat als toros.

I un col·leccionista.
I un promotor artístic. I no un mecenes, com molts m’anomenen. Mecenes és una paraula que no m’agrada gens perquè està desfasada. El que faig de fet és promoure i difondre artistes catalans, que siguin coneguts, que tinguin visibilitat, perquè és una pena que molts artistes d’aquí no tinguin la difusió que es mereixen. I vaja, crec que aquesta tasca que faig l’hauria de fer més gent. És una feina agradable perquè l’art sempre m’havia agradat, però això no vol dir que no doni maldecaps.

Té clar que sempre són artistes catalans, llevat del fons fotogràfic, que és internacional.
Sí, d’artistes catalans i que visquin i treballin a Catalunya. Segueixo la frase afortunadíssima de Jordi Pujol al peu de la lletra. [Riu.] Però a més, he optat pels artistes catalans perquè és una manera de fer país. Això també ho he aplicat a la rehabilitació d’espais perquè he recuperat fàbriques, llevat del Palau Solterra, esclar, que era de la família que va portar l’aigua a Torroella. Es tracta de recordar la tradició del tèxtil, de la indústria del suro, de la llana de Can Framis i de les mantellines de Volart. És com esgarrapar fragments d’història, un homenatge als burgesos fabricants que van aixecar el país. Jo ho veig com un acte de desinterès, encara que entenc que a mi m’ha costat menys perquè no tinc una descendència gran.

I per què va fer una tria tan clara per l’art contemporani?
La difusió de l’art més antic ja la fan les institucions. En canvi, mostrar el que estan fent els artistes catalans actuals no ho acaben de complir. És una manera com una altra de fer país, m’ha agafat per aquí. Hi ha buits evidents que s’han de cobrir, molts artistes dels anys 40 als 70 que no tenen visibilitat, com Alfons Borrell o Benet Rossell, que per cert ara veig que el Museu d’Art Contemporani de Barcelona li dedicarà una exposició: doncs fantàstic. Però hi ha gent com l’Amèlia Riera, el Carles Mensa, el Ramon Rogent, el Lluís Claramunt, que no sé si els recuperaré, però si més no faré que se’ls recordi d’alguna manera d’ara en endavant.

¿Es considera un comprador d’art sense prejudicis? A Can Framis es pot veure que té una col·lecció molt heterogènia, fora de cànon, diguem-ne.
Reconec que la col·lecció té alts i baixos perquè respon al meu gust personal. Sempre he comprat sense cap tipus d’assessorament. Si una peça no m’agrada, no la compraré mai, encara que sigui d’un gran artista, molt reconegut. Si m’agrada, i a sobre veig que és d’un artista important, m’és molt difícil resistir-m’hi. El sector de l’art és endogàmic, i entre crítics, directors de museus, galeristes, comissaris i artistes es creen unes certes línies d’actuació. Però la meva col·lecció d’art és desacomplexada.

Ara que els museus de la Fundació ja estan acabats i inaugurats, ¿adquirirà més obres d’art que mai?
Així hauria estat si les coses en aquest moment fossin normals. Però les crisis afecten tothom i en aquest moment els esforços els concentraré en el manteniment i el funcionament de totes les seus, si més no fins a finals d’any. Després espero que puguem ser més agressius en la compra d’obres.

Vostè ha tingut clar que havia de construir una col·lecció d’art català. En altres casos les obres d’art, per motius de pagament de successions, acaben sortint de Catalunya...
Això és un tema polític. Qui mana, mana. I això passa des del 1714. Les lleis són les que són. Si el patrimoni de Dalí hagués tributat en una Catalunya amb Estat, s’hauria quedat tot aquí. L’únic recurs que ens queda sempre als catalans és pidolar, i plorar: al final ens quedarem cecs, sense llàgrimes.