El Premi d’Honor de les Lletres Catalanes del 2009, el quaranta-unè de la història, va ser concedit ahir al vespre, al Palau de la Música, al lingüista Joan Solà i Cortassa (Bell-lloc d’Urgell, 1940), un dels grans estudiosos de la llengua catalana i el setè lingüista que rep el guardó. Un Solà que va ser repetidament i llargament ovacionat, abans i després d’un discurs en què va demanar per al país “la màxima sobirania política, econòmica i cultural”.

“És el premi més gran que podia rebre”, anava repetint Solà a tothom que se li acostava, que van ser molts tot al llarg del dia i la nit. Ho deia amb una espurna als ulls, la veu trencada. Ja al matí, a la seu d’Òmnium, l’entitat que concedeix el guardó –30.000 euros i entrar a formar part d’una llista en què hi ha, entre molts d’altres, el seu admirat Joan Coromines–, davant els mitjans de comunicació Solà no havia pogut contenir l’emoció i, cosa atípica en ell, s’havia quedat uns segons llarguíssims sense paraules, amb el somriure aigualit.

De motius per sentir-se d’enhorabona, emocionat, no n’hi faltaven. En poc més d’un mes ha rebut l’honoris causa de la Universitat de Lleida, ha presenciat in situ la victòria de la Champions a Roma –el Barça li provoca quasi tanta passió com la llengua–, s’ha convertit en vicepresident de l’Institut d’Estudis Catalans, ha vist publicada una selecció dels seus millors articles a l’AVUI, i ahir, com a culminació, el Premi d’Honor. Molts honors en poc temps per a un savi de la llengua que ha tingut com a referents Pompeu Fabra, Noam Chomsky i l’esmentat Coromines.

“Vaig anar a Roma perquè sabia que el Barça necessitava tots els esforços. Al llarg de la vida, m’he passat moltes nits anant-me’n a dormir a les quatre de la matinada o directament en blanc per preparar les classes, i per tant ja no venia d’una nit”, explicava amb un somriure d’orella a orella. “Ara, després de passar tants anys de treball a l’ombra i, esclar, d’haver rebut més d’un revés, doncs em deixo afalagar”.

Els afalacs d’ahir li van venir de la mà de Laura Borràs, deixeble seva i membre del jurat juntament amb Vicens Villatoro, Josep M. Roig i Rosich, Salvador Alegret, Josep M. Domingo, Salvador Cardús, Pere Tió, Damià Pons i Pilar Garcia Sedas. Borràs el va definir com “un lingüista de primera magnitud i un gran mestre que practicava Bolonya abans de Bolonya”, un professor dotat d’un “amor a la llengua sense fissures, amb convenciment”. Segons la glossadora, Solà, a més de la seva tasca científica, basada en l’observació i la reflexió constants, en el dubte com a mètode científic, i en una coneguda llibertat de criteri que no sempre li ha reportat alegries, ha destacat al llarg dels anys per la capacitat de transmetre la passió pel català i de saber-se explicar, com ho demostren els seus articles setmanals al suplement Cultura d’aquest diari, una part dels quals ha aplegat ara a Plantem cara (La Magrana).

Com ho havia fet diumenge passat en l’entrevista que vam publicar arran del llibre, també ahir Solà va planta cara, va parlar clar i català davant un auditori entregat. Va ser diàfan: “Si volem ser un poble normal, hem de tenir un Estat reconegut, una llengua referencial i una literatura i una història i ... Hem d’aspirar a la igualtat amb els altres pobles que ens envolten. No en podem ser un apèndix subordinat”. Si no ho fem així, tindrem “una llengua eternament híbrida, feble socialment i pobra de capacitat expressiva, embastardida”. Després de remarcar que el fonament últim per entendre el país és reconèixer “el lligam indissociable entre llengua i societat”, va fer vots perquè el país “recuperi l’autoestima” i “perquè la nostra comunitat aspiri d’una vegada al màxim”.
A Solà, amant dels pronoms febles i la poesia, de Verdaguer i Riba, expert en la part més aspra de la llengua i autor, per tant, d’una feina importantíssima tot i que pot semblar invisible a la gent, el premi li arriba en un moment de canvi de plantejaments. A punt de jubilar-se a la Universitat de Barcelona, amb el gruix de la sintaxi de la gramàtica de l’IEC enllestida (calcula, però, que encara trigarà dos anys a publicar-se), i amb l’obra completa de Pompeu Fabra, de la qual ell s’ocupa, encarrilada, ara vol dedicar-se a qüestions més públiques, bàsicament des de la plataforma que li proporciona la vicepresidència de l’IEC.

Ahir, per tant, va ser com la posada de llarg del nou Solà, una festa de gala que va comptar amb la presència dels polítics als quals reclama més compromís a favor de la llengua i del país: hi eren el president de la Generalitat, José Montilla; el del Parlament, Ernest Benach; el vicepresident Josep Lluís Carod-Rovira; els consellers Joan M. Tresserras i Montserrat Tura, i els líders de CiU i ERC, Artur Mas i Joan Puigcercós. Tant de bo en prenguessin nota.