Bona part del somni republicà va quedar ofegat, ara farà 71 anys, entre la sorra i el mar de la platja d’Argelers, una petita localitat turística del Rosselló que va marcar de manera definitiva l’èxode republicà. Només durant els tres primers dies a partir de l’obertura del camp, el 3 de febrer de 1939, més de 80.000 persones van arribar-hi fugint del franquisme. El que havia de ser un emplaçament provisional es va consolidar com un camp de refugiats amb llarg recorregut per on hi acabarien passant prop de mig milió de persones, tal com mostra el documental Camp d’Argelers que TV3 estrena aquesta nit.

No hi havia més que platja. Un filat espinós delimitava l’espai per als exiliats, custodiats sota l’amenaça de les baionetes. El fred, la tramuntana, la gana i malalties com la sarna i el tifus es van convertir en els principals obstacles per a la supervivència dels refugiats, alguns dels quals encara tenien forces per alçar el puny quan els sobrevolaven els avions.

En total, prop de dos anys i mig d’exili a la platja d’Argelers. Un període que, fins al moment, no havia donat lloc a cap document audiovisual exclusiu. Ara TV3 recupera la memòria dels refugiats a Camp d’Argelers, que s’emet dins de l’espai Sense ficció. Es tracta d’una coproducció impulsada per TVC amb la col·laboració d’Utòpic i la productora nord-catalana Kalimago, que ha dirigit Felip Solé.

Imatges inèdites
El documental combina imatges reals del camp d’Argelers –algunes d’inèdites, com les del fons de la Fox als Estats Units– , recreacions històriques de ficció i el testimoni de diferents persones que van viure en primera persona l’experiència del camp. El resultat és un cop de puny a l’estómac, però, com diu la frase que encapçala el documental, “Viure la història és terrible, viure al marge de la història és encara més terrible”.

De fet, la part referida a les vivències dels exiliats als camps de refugiats, com el d’Argelers, és, segons el cap de documentals de TVC, Joan Salvat, “l’assignatura pendent dins de la temàtica de la Guerra Civil: no és veritat que ja ho haguem explicat tot, quedava aquesta part”. L’historiador Josep Maria Solé i Sabaté, per la seva banda, va destacar “la valentia” dels responsables del documental, perquè “no s’ha amagat res: hi va haver gent que es va vendre, gent que es va corrompre, gent que va sobreviure com va poder, molta gent que va morir...”.

Part del documental se sustenta en les imatges que el cineasta francès Le Chanois i la seva companya van enregistrar a l’interior del camp, amb una càmera oculta dins d’un cistell de verdures. Unes imatges que les autoritats franceses van prohibir.