La veu de Núria Feliu és d'aquelles que no passen desapercebudes. Intèrpret, crooner femenina, acaba de reeditar en format CD deu dels seus millors discos, on recupera enregistraments tan emblemàtics com els realitzats amb Lou Bennet, Tete Montoliu i Josep Carreras, entre d'altres.

Sempre s'ha hagut de reivindicar.
Ja hi estic acostumada. Ara, des d'aquell acte al Parlament, sembla que només existeixin Els Setze Jutges, però no és veritat. Als anys de la Nova Cançó hi havia els autors i els intèrprets, que érem molts, però a nosaltres sempre se'ns ha considerat la part frívola. La realitat, però, és que l'única idea era la de cantar en la nostra llengua; el sol fet de cantar en català era un acte d'afirmació. Jo tenia la carrera de piano, però mai em vaig atrevir a escriure cançons.

Però va popularitzar els estàndards nord-americans.
Sí, vaig ser la primera a cantar Burt Bacharach, Gershwin, Irving Berlin... I després va venir en Tete Montoliu, i més endavant vaig gravar amb Lou Bennett, amb qui vam fer una actuació a Nova York...

És només una mirada al passat?
No. Hi ha molts joves que escolten les meves cançons per internet, em vénen a demanar autògrafs i m'emociono. I quan els pregunto com és que els agrada, ells em diuen que és diferent. Ja aleshores fèiem tots els musicals en català. El 1972 ja vam gravar Jesucrist Superstar, Cabaret, Hair, Company... Jo anava a Broadway, veia els musicals, tornava aquí i els gravava.

Aquests deu cedés són només una part del seu gran catàleg. En falten d'importants com aquell Núria de nit.
Aquest és el primer pas. Estic en converses amb EMI i altres discogràfiques per recuperar altres discos, com un d'Apel·les Mestres, que va tenir un Premi Nacional de cultura popular, els boleros, les cançons patriòtiques... Aquesta és la meva lluita ara.

Algun disc especialment estimat?
La transcendència del disc amb el Tete, que encara ara es pot comprar a Nova York; el primer que vaig gravar amb Discovox, que ara el té el segell Blue Note; el dels 25 anys, que recull un concert al Palau, i el dels 40.

Per què va desaparèixer la Cançó?
Perquè la gent va deixar de militar. La gent comprava perquè era en català. Quan va arribar el moment que allò s'havia fet gran i semblava que ens havíem normalitzat, la gent va començar a comprar el que realment li agradava i molts cantants van desaparèixer. Només en vam quedar cinc o sis. Jo en farà 50 que treballo, però ara t'has d'inventar les mil i una per cridar l'atenció.

I quan arriba el moment de deixar de cantar?
Vaig fer el de les sardanes, que ja porta sis edicions, però me l'he hagut d'editar jo; les recito, i vaig a tot arreu amb el carretonet. Viatjo a Argentina, als casals catalans... I aviat editaré el llibre de poemes patriòtics intercalant-hi cançons populars catalanes.