L’obertura de la tomba conjunta de Jaume II el Just i la seva segona muller, Blanca d’Anjou, que havia estat profanada el 1836 després de la desamortització de Mendizábal, ha acabat millor del que esperava l’equip interdisciplinari que du a terme la recerca sobre les tombes reials de Santes Creus. Després de l’èxit obtingut amb les restes de Pere el Gran, aquesta segona operació dirigida pel Museu d’Història de Catalunya ha permès recuperar el cos de la jove reina. La veritat és que la primera endoscòpia no duia bons auguris, però un cop desclòs el túmul funerari, va aparèixer un nombre important de restes momificades i esqueletitzades, tot i que també molt barrejades i fragmentades.

Després de procedir a la classificació, embalatge individualitzat i estudi de les parts, s’han pogut identificar restes de tres cossos: dos homes (un de 20 a 30 anys i un de 50 a 60) i una dona (de 25 a 30 anys). Les restes masculines eren poques i molt malmeses. Les femenines, en canvi, han permès reconstruir un cos quasi sencer (falta el braç dret i parts de l’esquena i el crani). A l’espera d’anàlisis definitives –ADN i carboni 14–, tot apunta que es tracta de Blanca d’Anjou. Nascuda el 1283 i morta el 1310, era filla del rei de Nàpols i es va casar als 12 anys amb Jaume II, que en tenia 28. En 14 anys va tenir 10 fills.

Les evidències sobre la identitat del cos tenen a veure amb el fet que es tracta d’una dona que va morir durant un part o just després de donar a llum, com les fonts històriques diuen que li va ocórrer a la nora de Pere el Gran. Així consta en una carta de Jaume II localitzada a l’Arxiu de la Corona d’Aragó en paral·lel als treballs sobre la mòmia. Escrivia el rei: “Us fem saber amb aquesta lletra, amb gran amargor i aflicció del cor, com la il·lustre senyora Blanca, de grata memòria, reina d’Aragó i caríssima muller nostra, plagué a Déu que morís i li lliurés l’esperit com a reina catòlica que era el dimarts darrer passat al vespre, després de gravíssims dolors que li calgué sofrir per raó del part, durant uns quants dies, i que l’escometeren repetidament”. Només tenia 27 anys i havia mort després que nasqués el seu desè fill.

La mòmia de Blanca d’Anjou fa 1,47 metres i evidencia, “per les dimensions de l’úter”, que es tracta d’una partera, afirma el metge forense Ignasi Galtés, de l’Institut de Medicina Legal de Catalunya.

Dos flocs de cabells –també hi havia flocs a la tomba de Pere el Gran–, restes de teixit –com ara un petit fragment de seda al rostre que podria correspondre al vel mortuori–, traces d’indumentària a l’epidermis –s’aprecia la marca de les mitges per sobre dels bessons o del cinturó a la cintura– són algunes de les informacions rellevants. La conservació de la pell de la cara permetrà una reconstrucció facial, que es posarà en contrast amb els dos retrats escultòrics de la reina que hi ha a Santes Creus.

Al marge de la mòmia pròpiament dita, que tot i la visible feina dels corcs s’ha mantingut millor que la de Pere el Gran (encara no hi ha explicació científica del perquè), la troballa més rellevant és un fermall de corall, que devia formar part d’un collar o un braçalet. Se sap que Jaume II va comprar elevades quantitats de corall i, també, que el corall era un amulet de protecció, sobretot per a infants i possiblement també per a les dones que donaven a llum.

De l’home de 50-60 anys, només se n’ha trobat un os coxal. “Hi ha molts dubtes que pugui correspondre a Jaume II”, diu Marina Miquel, coordinadora de la recerca, que recorda que una patrulla de liberals del poble de Vila-rodona el 1836 va passejar i ultratjar el cos del monarca per la plaça del monestir i, segons les fonts de l’època, les restes van desaparèixer. En canvi, la reina va ser partida en quatre trossos i llençada al pou. Al cap de tres anys, el monjo Ignasi Carbó les va recuperar. Les altres restes, poques, d’un home jove, podrien ser d’un tercer membre de la dinastia reial.