"Em sembla exagerada aquesta hostilitat contra la pel·lícula per part de gent que encara no l'ha vista". Rachid Buchareb, nominat a l'Oscar per Dies de glòria i premiat a la Berlinale del 2009 per London river, es queixava amb raó de la campanya contra la seva nova pel·lícula, Hors-la-loi (Fora de la llei), presentada ahir a concurs al Festival de Cannes. La seva visió de la independència algeriana va ser rebuda amb aplaudiments a la projecció matinal per periodistes i crítics. Després va dir en la roda de premsa que "l'objectiu d'aquesta pel·lícula és obrir un debat serè".

La trobada amb la premsa va ser més aviat plàcid, i el debat, en tot cas, era si aquesta història de tres germans militants de l'FLN (grup armat independentista o banda terrorista, segons el punt de vista) arribava a l'alçada de Dies de glòria. No és el cas, però es tracta d'un thriller eficaç, ben narrat, filmat amb prou mitjans i ben interpretat pel trio de germans protagonistes. Una obra amb punts en comú amb El vent que agita l'ordi, Palma d'Or del 2006, però sense arribar a la intensitat dramàtica de Ken Loach.

Una altra cosa és el que va passar a fora. Per entrar al Palau dels Festivals hi havia controls mai vistos en un festival europeu de cinema: doble registre, manual i amb aparells electrònics; prohibició d'entrar ampolles... Entre 700 i 1.500 excombatents, antics repatriats d'Algèria i militants de partits de dreta i extrema dreta es van manifestar pels carrers, acusant la pel·lícula d'"antifrancesa" i cantant La marsellesa. En particular, van criticar que el 59% del capital d'aquesta producció sigui francès, i que només es mostri l'assassinat indiscriminat de centenars d'algerians que es manifestaven pacíficament a Sétif, el 8 de maig de 1945. Segons les fonts, es parla d'entre 105 i 904 del costat francès en aquest incident, i entre 2.000 i 45.000 d'algerians.

Una altra guerra
Ken Loach també va parlar de guerra, ahir a Cannes, amb Route Irish, una mirada crítica a l'actuació d'empreses que contracten mercenaris per treballar a l'Iraq. "S'està privatitzant tot -denuncia el director-: l'escola, la indústria, el transport... I ara també s'està privatitzant la violència. Resulta més barat contractar mercenaris que mantenir un exèrcit". La pel·lícula es pot situar a mig camí entre el seu notable thriller Agenda oculta i el realisme que predomina en la filmografia del director de Plovent pedres. Però es troba uns quants esglaons per sota de les seves millors obres.