Cultura
Ferides obertes
Bouchareb du a Cannes la seva visió de la independència d'Algèria enmig de protestes d'excombatents i militants
"Em sembla exagerada aquesta hostilitat contra la pel·lícula per part de gent que encara no l'ha vista". Rachid Buchareb, nominat a l'Oscar per Dies de glòria i premiat a la Berlinale del 2009 per London river, es queixava amb raó de la campanya contra la seva nova pel·lícula, Hors-la-loi (Fora de la llei), presentada ahir a concurs al Festival de Cannes. La seva visió de la independència algeriana va ser rebuda amb aplaudiments a la projecció matinal per periodistes i crítics. Després va dir en la roda de premsa que "l'objectiu d'aquesta pel·lícula és obrir un debat serè".
La trobada amb la premsa va ser més aviat plàcid, i el debat, en tot cas, era si aquesta història de tres germans militants de l'FLN (grup armat independentista o banda terrorista, segons el punt de vista) arribava a l'alçada de Dies de glòria. No és el cas, però es tracta d'un thriller eficaç, ben narrat, filmat amb prou mitjans i ben interpretat pel trio de germans protagonistes. Una obra amb punts en comú amb El vent que agita l'ordi, Palma d'Or del 2006, però sense arribar a la intensitat dramàtica de Ken Loach.
Una altra cosa és el que va passar a fora. Per entrar al Palau dels Festivals hi havia controls mai vistos en un festival europeu de cinema: doble registre, manual i amb aparells electrònics; prohibició d'entrar ampolles... Entre 700 i 1.500 excombatents, antics repatriats d'Algèria i militants de partits de dreta i extrema dreta es van manifestar pels carrers, acusant la pel·lícula d'"antifrancesa" i cantant La marsellesa. En particular, van criticar que el 59% del capital d'aquesta producció sigui francès, i que només es mostri l'assassinat indiscriminat de centenars d'algerians que es manifestaven pacíficament a Sétif, el 8 de maig de 1945. Segons les fonts, es parla d'entre 105 i 904 del costat francès en aquest incident, i entre 2.000 i 45.000 d'algerians.
Una altra guerra
Ken Loach també va parlar de guerra, ahir a Cannes, amb Route Irish, una mirada crítica a l'actuació d'empreses que contracten mercenaris per treballar a l'Iraq. "S'està privatitzant tot -denuncia el director-: l'escola, la indústria, el transport... I ara també s'està privatitzant la violència. Resulta més barat contractar mercenaris que mantenir un exèrcit". La pel·lícula es pot situar a mig camí entre el seu notable thriller Agenda oculta i el realisme que predomina en la filmografia del director de Plovent pedres. Però es troba uns quants esglaons per sota de les seves millors obres.
La trobada amb la premsa va ser més aviat plàcid, i el debat, en tot cas, era si aquesta història de tres germans militants de l'FLN (grup armat independentista o banda terrorista, segons el punt de vista) arribava a l'alçada de Dies de glòria. No és el cas, però es tracta d'un thriller eficaç, ben narrat, filmat amb prou mitjans i ben interpretat pel trio de germans protagonistes. Una obra amb punts en comú amb El vent que agita l'ordi, Palma d'Or del 2006, però sense arribar a la intensitat dramàtica de Ken Loach.
Una altra cosa és el que va passar a fora. Per entrar al Palau dels Festivals hi havia controls mai vistos en un festival europeu de cinema: doble registre, manual i amb aparells electrònics; prohibició d'entrar ampolles... Entre 700 i 1.500 excombatents, antics repatriats d'Algèria i militants de partits de dreta i extrema dreta es van manifestar pels carrers, acusant la pel·lícula d'"antifrancesa" i cantant La marsellesa. En particular, van criticar que el 59% del capital d'aquesta producció sigui francès, i que només es mostri l'assassinat indiscriminat de centenars d'algerians que es manifestaven pacíficament a Sétif, el 8 de maig de 1945. Segons les fonts, es parla d'entre 105 i 904 del costat francès en aquest incident, i entre 2.000 i 45.000 d'algerians.
Una altra guerra
Ken Loach també va parlar de guerra, ahir a Cannes, amb Route Irish, una mirada crítica a l'actuació d'empreses que contracten mercenaris per treballar a l'Iraq. "S'està privatitzant tot -denuncia el director-: l'escola, la indústria, el transport... I ara també s'està privatitzant la violència. Resulta més barat contractar mercenaris que mantenir un exèrcit". La pel·lícula es pot situar a mig camí entre el seu notable thriller Agenda oculta i el realisme que predomina en la filmografia del director de Plovent pedres. Però es troba uns quants esglaons per sota de les seves millors obres.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.