Miquel Barceló (Felanitx, 1957) s'ha confessat sempre un admirador d'Il Tintoretto i de la pintura veneciana. "Sempre estic estudiant el Tintoretto", assegura. Per això ser l'artista que omple enguany el pavelló espanyol de la Biennal de Venècia té per a ell una significació molt especial. A més, en aquesta Biennal 2009 l'artista de Felanitx resulta ser el pintor del certamen, ja que la pintura, en el sentit tradicional de la paraula, brilla per la seva absència tant als pavellons estatals com a l'exposició central Fer mons. "És curiós que sigui així -diu amb cara de resignació però una mica entremaliat-, altres anys hi havia molta més pintura, però avui aquesta és la realitat".

El cert és que a l'artista no li importa gaire el que s'està exposant a la resta de la Biennal. Ja és un artista consagrat i els últims mesos, sobretot arran de la realització de cúpula de l'ONU a Ginebra, se n'ha parlat cent vegades més que d'altres creadors. "Què importa que vagi una mica a contracorrent del que representa que són les tendències més in de l'art contemporani?", sembla que pensi mentre explica amb absoluta passió les tècniques i materials, com més antigues i tradicionals millor, que empra als seus tallers de Mallorca, París i Mali.

Amb aquest esperit Barceló ha desembarcat a Venècia, on també durant uns dies representarà amb Josef Nadj al petit Teatro Fondamenta Nuove l'espectacle Paso doble, que fa unes setmanes es va poder veure al Teatre Lliure de Barcelona. Al pavelló espanyol el pintor no para de trobar, petonejar i abraçar coneguts en anglès, francès i italià. Sembla una estrella mediàtica.

Acompanyats per una forta llum natural que fa anys que no es deixava veure al pavelló espanyol, els quadres de gran format que s'hi exposen remeten a tres temes: el mar, els simis i els paisatges africans, des de l'any 2000 fins fa pocs mesos. Obres més antigues com ara Gran fons submarí (2001) i Marejol (2002), simulacres de superfícies marines amb estalactites formades gràcies a la força de la gravetat, són preludis de la gran cúpula de Ginebra, reconeix. "Van ser un exercici, la gènesi de tot", diu. Aquestes teles s'envolten d'altres, com Mares Tranquilitas (2008), que són, en canvi, com una relíquia del treball de la cúpula, teles que Barceló va col·locar al terra de la sala de l'ONU, que es van anar cobrint pel degoteig que es desprenia del sostre. "Posteriorment les vaig cobrir de pintura blanca".

Amb aquestes pintures marines s'han instal·lat vuit ceràmiques de format mitjà, dues de les quals, sota el títol comú de Les tres C, es van fer utilitzant les formes del cos de la dona del pintor, Cécile. "Necessitava una dona alta, així que vaig ficar la meva dona dins del fang i la vaig treure abans de la cocció", diu rient.

Un simi colossal protagonitza obres com La soledat organitzativa i Fletxa trencada, del 2008, que en un dels casos sembla que sosté un pinzell. Barceló no nega que es tracta d'un autoretrat: "No és que em vegi com un goril·la -adverteix-, però quan el vaig acabar de pintar vaig pensar: «Mira, si sóc jo». Com que no veig jerarquies entre els animals, per a mi té el mateix valor un ésser unicel·lular que un simi o una persona. M'agrada pensar que aquest sembla un goril·la contemplatiu i serè. Quan vivia a Barcelona anava molt a veure el Floquet de Neu. També em mirava els seus companys, que com que no eren famosos, gaudien de més llibertat. En canvi, el Floquet estava tancat darrere un vidre. Era una metàfora de l'artista molt important, però molt aïllat. Tenia privilegis dubtosos".

Els paisatges africans, sobretot del país dogon on Barceló té un dels seus tallers, completen la mostra. Les teles africanes connecten del tot amb les de l'escriptor francès François Augiéras (1925-1971), un autor de vida turmentada i vinculat amb el desert del Sàhara i el Magrib, l'obra pictòrica del qual és molt poc coneguda. Barceló s'ha proposat reivindicar l'Augiéras pintor en una petita sala. "És el meu convidat" al pavelló espanyol, declara, i desafia del tot les normes generals de la Biennal en la representació dels pavellons estatals: "No és espanyol i no està viu". La pintura sobre taula de petit format d'Augiéras, paisatges i escenes quotidianes, té un to intimista i una aroma de taula medieval.

En aquesta petita exposició retrospectiva de l'última dècada de Barcelona, comissariada per Enrique Juncosa, no hi podien faltar les lectures del pintor, lector infatigable i voraç. En una taula es poden consultar lliurement obres d'autors en català com ara Biel Mesquida, Josep Palau i Fabre, Andreu Vidal, Joan Vinyoli i Miquel Bauçà. L'artista lamenta que Andreu Vidal, per exemple, no estigui traduït al castellà. "És important que el públic pugui fullejar aquí aquests autors. Els llibres no estan lligats, així que suposem que hi haurà robatoris, però tenim milers d'exemplars més per substituir-los".