La quinzena edició de BarnaSants arriba a l’equador, amb el seu director, Pere Camps, conscient que podria ser l’última. Llança l’avís i repassa la trajectòria d’un certamen que va néixer de manera discreta a les Cotxeres de Sants i que ara s’estén gairebé per mig Catalunya, amb prop de cent concerts durant dos mesos i mig.

89 concerts no són massa?
Nosaltres fem la proposta de poder veure una sèrie d’artistes que normalment no podries escoltar en condicions. Jo defenso la pluralitat. Ara, a més, no es pot dir que els cantautors només es fixen en el text, sinó que saben molt de música.

¿És impossible fer 30 concerts, en lloc de 60 o 90? Per què no te’n surts mai?
Per les pressions. La pressió dels músics catalans és tan gran... I aquest any m’he deixat noms com Sanjosex, Els Amics de les Arts... Si jo no programo Xavier Baró... El que no pot fer el festival és continuar fent d’institució cultural pública sent una cosa privada. Teòricament, tinc ànim de lucre. I d’ànim en tinc molt, però de lucre, poc. L’instrument que tinc no ha sigut bo. El festival, a més, s’ha anat consolidant malgrat l’staff cultural de Barcelona, de l’staff postmodern.

Ja estan passats de moda.
Passats de moda, sí, però continuen enquistats en el poder. La postmodernitat sempre ha criticat això del text... La Internacional, sense lletra, no molesta.

Com heu aguantat?
Enguany hem de decidir una cosa fonamental, perquè si no, haurem de tancar: crear una fundació.

Pel dèficit que arrossegueu?
Tenim un dèficit de 200.000 euros que no existiria si en els anys anteriors haguéssim tingut un suport més gran, un suport mínim.

Aquesta edició teniu uns 600.000 euros de pressupost. En teníeu menys abans?
Sempre hem estat per aquí, entre 400.000 i 600.000. Però si tens en compte els concerts dels últims quatre anys, a una mitjana de 55-60, veus que els hem administrat molt bé. Però no donen per més.

¿Sense la complicitat dels artistes locals i les sales, hauríeu tancat la paradeta?
El festival s’ha mantingut per les complicitats, fins i tot per les complicitats dintre de l’administració. Les institucions com a tals, que són les que s’haurien de bolcar en el BarnaSants, no s’hi bolquen, però hi ha persones a dintre que ens han ajudat molt. Només hi ha una excepció, algú que ens ha donat suport polític, cosa que és molt important: la Generalitat. El tripartit és qui ens ha donat suport, realment... Queda clar que és més fàcil donar suport a festivals més mediàtics, que ara posen molts teloners catalans per cobrar les subvencions. A mi, mai m’han demanat quants catalans hi poso, perquè jo sóc un festival català que mira al món. No necessito estímuls per defensar la cultura del meu país.

Què farà la fundació per salvar-vos?
Sense la fundació, serà molt difícil. Primer, perquè jo fins ara ho he pogut renegociar tot amb els bancs. Fins ara he pogut refinançar tot el deute i convertir-lo en una mena d’hipoteca. L’he de pagar cada mes i és una cosa molt feixuga, perquè grava les edicions. Crec que en quinze anys ja hem demostrat que Catalunya necessitava un festival d’aquestes característiques. Després de l’italià Tenco, som els més importants d’Europa. Aquest festival és de San Remo i va néixer a la contra, contra la cançó comercial. Nosaltres no anàvem en contra de res, però pensa que quan vam començar, el 1996, feia un any que havia desaparegut Ovidi Montllor, que va morir com si no hagués existit.

¿BarnaSants va recuperar el terreny perdut als anys 80?
Els que van ocupar el poder democràtic en la Transició tenen molt a veure amb la desaparició de la cançó... I Ovidi Montllor havia de vendre síndria a la Barceloneta... Ovidi Montllor, un punt de referència absolut de la cultura catalana, dels Països Valencians! Al principi, ja vam pensar que havíem de tornar a la base, que la travessia seria llarga, que la cosa seria dura, i no sabíem si duraríem. Els vuit o nou anys primers –i part del dèficit l’arrosseguem d’aleshores– van ser molt difícils.