La secció Orizzonti de la Mostra de Venècia va acollir ahir l'estrena internacional de Caracremada. Amb aquest primer llargmetratge, Lluís Galter (Figueres, 1983) ha aconseguit una fita que no és a l'abast de qualsevol: ser seleccionat per dos dels grans festivals internacionals de cinema (aquest mes també anirà a Sant Sebastià). Galter ens ofereix una mirada singular sobre Ramon Vila Capdevila, Caracremada, l'últim guerriller actiu contra el règim de Franco, que és interpretat per Lluís Soler.
Què representa poder anar a Venècia amb un primer film?
Em sento molt afortunat, no és una cosa que t'esperis quan comences un projecte com aquest, amb tan poca gent. Vam iniciar Caracremada quatre o cinc persones i s'hi ha acabat implicant molta gent.
Ha estat molt fidel als fets històrics?
Hi hem posat molta imaginació. Hem fet molta documentació històrica i de context, però és molt difícil saber del cert què li va passar al personatge, perquè ens centrem en una etapa en què va viure sol, i els testimonis es contradiuen. Hem especulat a partir d'una base històrica sòlida sobre els anys que va viure en solitari aquest home.
Per què es va centrar en aquesta part de la seva vida?
En descobrir-lo, el que em va fascinar és aquesta manera de sabotejar, serrant les torres d'electricitat. És la part més precària de la seva lluita, quan ja no rebia el suport ni els mitjans de l'organització. Em va atraure aquesta imatge de l'home, la serra, la torre elèctrica... com l'ofici d'un home pobre. Una resistència precària gairebé transformada en treball quotidià, més que una estratègia d'una organització armada.
Per què s'interessa tant pels detalls de la vida quotidiana i opta per una narrativa tan visual, gairebé sense diàlegs?
Ho he fet d'una manera molt inconscient, no tinc una teoria per explicar per què faig les coses així. Volia mostrar el personatge d'una manera no tan cerebral, centrant-me en l'acció, i en concret, posant l'èmfasi en els detalls de l'acció, no mostrar-los en tota la seva magnitud. Els detalls tenen un valor simbòlic.
Qui l'ha inspirat en això?
M'agrada Cartier-Bresson i la seva teoria de les images à la sauvette: buscar aquests instants decisius que es perden gairebé al moment, captar una part de la situació que explica l'essència del que ha passat. Per això he fet una pel·lícula molt el·líptica, triant els moments que jo considero importants.
La seva pel·lícula sembla tenir ecos del cinema de Werner Herzog, del de Robert Bresson, i en alguns moments recorda el gènere del western.
Hi estic d'acord. No són referents absoluts, però són gent i pel·lícules que tinc al cap quan treballo. Herzog i Bresson m'agraden, i pel que fa als westerns, en certs moments hi ha una dinàmica de mirades, de pla i contraplà, que s'hi pot assemblar.
Per què va triar Lluís Soler?
És el primer que em va venir al cap. Mai ho he acabat d'entendre. Quan començava a figurar-me la història, de seguida em va venir al cap. No volia actors professionals, però al final vaig decidir comptar amb ell i tractar-lo com una persona normal i corrent, que també ho és. El vaig tractar com als actors no professionals que apareixen a la pel·lícula.
Comentaris
Werner Herzog, Robert Bresson... és clar, home, això és fer cinema del segle XXI. Si mai fas una comèdia, fixa't en un tal Max Linder, que ho fa molt bé.
Identificar-me. Si ja esteu registrats, abans d'enviar un comentari us heu d'identificar.
Registrar-me. Per opinar sobre aquesta notícia cal estar registrat.
El Grup Hermes no es responsabilitza dels comentaris fets pels usuaris ni els comparteix perquè enten que són responsabilitat exclusivament seva. Per aquest motiu tots els comentaris es veuran signats amb el nom, els cognoms i la població de llurs autors.
El Grup Hermes es reserva el dret de no publicar els comentaris que no s'ajustin a aquestes normes.
Si té problemes per fer comentaris comprovi les solucions als problemes més habituals a l'apartat corresponent a l'ajuda.