Eduardo Noriega posa a prova els seus recursos interpretatius a El mal ajeno, una pel·lícula influenciada per M. Night Shyamalan (particularment per El protegit) que transita per diferents gèneres (thriller, drama realista, cinema fantàstic...) i explora el dolor i altres emocions. Opera prima d'Oskar Santos, ha suposat el retrobament professional d'Eduardo Noriega i Alejandro Amenábar 13 anys després d'Abre los ojos. Belén Rueda, Angie Cepeda, Cristina Plazas i Clara Lago completen el gran repartiment d'aquest film sobre un metge que adquireix de sobte el do de curar malalties greus.

Va passar un temps al costat de metges per preparar el personatge. ¿Li va ser més útil a nivell tècnic o a nivell psicològic i emocional?
Vaig estar en diversos hospitals, entre els quals hi ha el Gregorio Marañón, on tinc un amic anestesista, i feia guàrdies amb ells, assistia a visites, anava als quiròfans... Aparentment no feia res, però m'amarava del seu comportament. Em valia tècnicament i també en el pla psicològic, perquè t'adones que sembla que no els afectin en absolut les malalties greus, és el seu dia a dia. Em sorprenia la naturalitat amb què trampegen el dolor, la distància que hi posen... Jo crec que és un mecanisme de defensa. També em servia veure com cada metge es dirigeix al pacient, per decidir quina mena de metge volia ser jo a la ficció.

Tots els metges estableixen aquesta distància amb el dolor?
He conegut de tot, gent que no els afecta gens ni mica, gent que pateix amb la seva professió perquè són incapaços de desvincular-se del patiment aliè, i gent que és capaç de posar-se aquesta barrera a l'hospital i en canvi a casa, lluny del caos, els surt... Hi ha de tot, són éssers humans. Però vaig aprendre que la distància del meu personatge no està tan fora del comú. Però crec que, inevitablement, tard o d'hora, t'has de desentendre d'això, és impossible empatitzar amb el dolor aliè cada dia.

Què opina del dolor després d'interpretar aquest metge que treballa amb pacients que pateixen molt?
Tant el dolor com la mort són temes tabús en la nostra societat. Estem obsessionats per no patir, per morir sense assabentar-nos-en, no parlem de la mort o de certes malalties... És fàcil de dir, perquè ara mateix no passo per una fase de patiment físic ni psicològic, però estic convençut que el dolor és part de nosaltres, és part de la nostra vida. I la mort també, ens tocarà a tots, i no es pot viure sense ser conscients de la mort. Per esprémer la vida al màxim cal ser conscient que tot té una doble cara, i que no hi hauria el plaer i l'alegria sense moments de dolor. De tota manera, vull afegir que la pel·lícula, encara que toca tots aquests temes, té un missatge positiu, i al final és una història d'amor. És una barreja de moltes coses: thriller, suspens, fantasia, tragèdia, drama, una mica de comèdia... i sobretot és una història d'amor. El personatge fa un viatge cap a la llum, cap a sentir-se viu, cap a fer un gest d'amor absolut amb la gent que estima.

Va als hospitals quan ha de fer de metge, aprèn català quan el personatge el parla... Sempre s'implica tant en els papers que fa?
Mai fas prou, quan jugues a ser algú altre. Procuro, en la mesura de les meves possibilitats, documentar-me, saber de què parlo, sóc molt curiós i intento robar sempre coses de la realitat. En el cas dels idiomes, m'encanten, i si de sobte tinc l'oportunitat d'aprendre català, doncs tot això que hi guanyo. El llenguatge no són només unes paraules unides, diuen molt d'un poble, d'una cultura, i és una forma d'aproximar-t'hi. En el cas del català, és relativament proper al castellà, és una llengua llatina.

Es definiria com un actor de mètode?
Cada actor té el seu mètode. Després hi ha el Mètode que parteix de Stanislavski, passa per Lee Strasberg als Estats Units... Jo he tingut sort perquè he tingut bons professors, he tingut una professora cubana que treballava amb la versió del Mètode que es fa a Cuba; he après pur Stanislavski a l'escola d'Ángel Gutiérrez, que de nen va ser emigrant a Rússia i va estar en una escola de Moscou; el professor que tinc ara és Fernando Piernas, un argentí que ensenya el Mètode de Lee Strasberg; i també vaig tenir Charo Amador, que va ser alumna de William Leyton. Al final són moltes ramificacions però totes vénen del mateix, de Stanislavski i Lee Strasberg, que va variant i evolucionant segons les escoles i les noves generacions.

Com ha estat el retrobament amb Amenábar?
Estic orgullosíssim que hagi comptat amb mi, perquè ell, si no ho veu clar, no fa cap tipus de concessió. Les dues pel·lícules que vaig fer amb ell han estat fonamentals a la meva carrera. Hem pres camins diferents, encara que mantenim una relació personal, però tinc la sensació que el que hem recollit en aquest camí ho podrem abocar en algun projecte junts.