No crec que mai abans s’hagués vist al Palau de la Música Kevin Costner ballant amb els llops. Fins ahir, perquè anit no només s’hi van projectar, en una pantalla gegant, fragments de Ballant amb llops, sinó de tota la seva filmografia com a actor i director. I això només per començar, just abans que s’obrís la porta de la platea, aparegués com una autèntica estrella de Hollywood i es dirigís per la catifa vermella fins a l’escenari, saludant i fent petons als fans, majoritàriament femenines i d’una edat avançadeta. L’esdeveniment no era cap estrena cinematogràfica sinó el primer dels dos concerts de Costner a Barcelona, dins del Festival del Mil·lenni, una actuació que va servir per inaugurar una gira que el tindrà voltant per Europa fins a l’estiu.

Al migdia, en roda de premsa, Kevin Costner havia dit que ell volia venir a tocar a Barcelona sense saber “si la gent aniria al concert o no”. I a la nit es va fer evident que, tot i que no desperta les passions dels anys 90 gràcies al seus papers d’home dur però sensible, l’actor nord-americà encara conserva prou encants per generar expectació i omplir el Palau de la Música dos dies seguits.

De fet, ple del tot no ho estava, es veien algunes butaques buides. No obstant això, gairebé 1.500 persones van pagar religiosament el preu de l’entrada, 98 euros per la més cara i la més barata a 18 però sense visibilitat. El mateix Costner era conscient que molts dels que l’anirien a veure cantar ho farien només “per curiositat o per veure’m en persona”. Fos com fos, es van convertir en 1.500 ànimes disposades a deixar-se seduir per la seva veu ronca cantant un bon set de rock and roll.

Temes nous i antics
Amb gairebé tres quarts d’hora de retard, si tenim en compte el xou inicial de la pantalla gegant –una mica kitsch, per cert– i l’actuació d’una telonera sorpresa, Sarah Beck, Costner es va plantar dalt l’escenari vestit casual –texans i camisa negra– per donar pas a un recital d’una quinzena de temes, combinant-ne de nous (Red river, The way you love me o Moon so high) i d’antics (90 miles an hour o Lost in Nogales). La majoria de l’audiència, però, no coneixia el repertori, la qual cosa convertia el concert en tot un repte per a Costner; ja se sap que els fans prefereixen escoltar els hits de les bandes. Sort que l’actor va saber explotar les seves armes de seductor –i de músic– per conquerir un públic molt predisposat a enamorar-se de les seves cançons.

Kevin Costner no ha aterrat a Europa sol, sinó acompanyat d’un dels seus amics de l’ànima, John Coinman, i de la banda Modern West, que ja té una trajectòria de cinc anys i dos discos al mercat, Untold truths i Turn it on. Aquest últim arribarà a les botigues de casa nostra dilluns que ve. En tots dos, l’actor i director va participar en la composició de mitja dotzena de temes, que parlen de les coses que “ens passen a mi i als meus amics, les que passen al nostre voltant i, fins i tot, de la infància”, tot i que va lamentar que part del públic no pogués entendre les lletres. Per a ell és vital poder tocar composicions pròpies i fer-ho amb els seus amics. Si no fos així, no hauria tornat a reprendre aquesta trajectòria musical que havia començat de ben jove. Va ser la seva dona, Christine, qui el va empènyer a formar la banda altre cop perquè “veia que em feia feliç”.

Entregat als fans
No és casualitat que la gira europea de Kevin Costner hagi començat a l’Estat espanyol. Perquè va ser mentre promocionava la pel·lícula Tretze dies a Madrid que li van venir ganes “d’oferir alguna cosa més al públic”. La història, explicada amb pèls i senyals, comença en adonar-se de la il·lusió que tenia la gent que l’esperava a fora i a dintre del cinema. “Em vaig sentir trist de no poder donar-los res més que la meva presència i vaig pensar: tant de bo fes música per a aquesta gent”, va explicar l’actor i músic.

Ahir, al Palau de la Música, va fer realitat aquell desig. Havia promès que el concert seria llarg com les seves pel·lícules, però es va quedar una mica curt. Dues hores i quart de rock and roll, musicalment digne, amb un final estel·lar: una versió de Mr. Tambo de Bob Dylan.