"Mai més tornaré a fer art avorrit". És una declaració d'intencions de l'artista John Baldessari, que consta en un cartell penjat en un palau pròxim a la plaça de Sant Marc de Venècia. El lema de Baldessari, artista conceptual que avui rebrà juntament amb Yoko Ono el Lleó d'Or de la Biennal veneciana per la seva trajectòria, hauria de fer-se valer en l'exposició central del certamen, Fer mons, que dirigeix Daniel Birnbaum.

La mostra, repartida entre l'Arsenale i el Pavelló de les Exposicions dels Giardini de la Biennal, bascula com una muntanya russa entre l'avorriment més absolut i l'excel·lència artística. A la secció dels pavellons estatals, en canvi, hi ha una mica més d'entusiasme i expectació i un cert col·lapse per veure alguns dels espais.

Per entrar al pavelló dels EUA i admirar l'obra de Bruce Nauman (1941), un dels pioners de la videoinstal·lació, es formen llargues cues sota la intensa xafogor veneciana. A dins hi ha l'angoixant món de Nauman, format per caps tallats de colors diversos. Els caps estan muntats de diferents formes: castigats contra la paret, penjats del sostre o com a elements d'una enorme font pública. L'altra cara de Nauman, més amable, és la sala que exposa quinze escultures de mans entrellaçades.

Cues també, i molts flaixos, per a l'efectista intervenció que un col·lectiu d'artistes han fet de la feliç unió dels pavellons de Dinamarca i els països nòrdics, que han acabat transformats en una luxosa casa, decorada amb mobles i objectes de disseny. Representa que la moderna mansió pertany a un escriptor i col·leccionista d'art, gai, hedonista i amb bon gust. Els seus joves amants gandulegen per les habitacions, mentre que el cadàver del suposat propietari de la casa sura a la piscina (és la imatge de la Biennal més repetida a la premsa italiana). Segurament s'ha suïcidat, perquè per entrar a l'aigua s'ha tret les sabates. Si més no, aquesta és la meva versió de la història.

I absolut col·lapse si algú vol entrar a la projecció de la pel·lícula del sempre fantàstic Steve McQueen, al pavelló de la Gran Bretanya. El film mostra els Giardini a l'hivern, en plena decadència, amb les restes de les exposicions i els gossos rodamons envaint-ho tot.

Nivell desequilibrat
A l'Arsenale s'hi ha concentrat la muntanya russa de qualitat de l'exposició Fer mons, amb una entrada espectacular que presagia alguna cosa millor: una hipnòtica escultura feta amb fil d'or de la brasilera Lygia Pape i la instal·lació de miralls trencats in situ per l'italià Michelangelo Pistoletto. Però a partir d'aquí el nivell de qualitat és desequilibrat. Entre instal·lacions que més aviat semblen una escenografia de fi de curs apareixen afortunadament autèntiques perles. Les estances de colors del gran Cildo Meireles aconsegueixen embolcallar l'espectador, com ho fa el paisatge venecià. I Paul Chan, de Hong Kong, projecta a la paret un vídeo d'ombres intensament eròtic i poètic, basat en textos del Marquès de Sade.

El públic s'atura i somriu davant d'un dels vídeos de l'exposició. És Accions a casa (2005), primer vídeo del tàndem català David Bestué i Marc Vives, un divertit compendi de petites performances domèstiques, ple de referències a la història de l'art de les últimes dècades.

El sentit de l'humor és recurrent en l'obra d'aquesta parella d'artistes, que a l'espai dels Giardini delle Vergini també hi exposen el vídeo Proteo, fet expressament per a la Biennal. Rodat a la platja del Prat del Llobregat amb una estètica volgudament cutre, un home es transforma en cavall, en home i en una moto, i a l'inrevés, en un vídeo veí. "És una escultura expandida", diu Bestué. Els joves artistes estan feliços d'haver estat convidats per participar a la Biennal: "Va ser una sorpresa. Mai ens hauríem pensat que acabaríem exposant aquí. Només ens plantejàvem fer-ho en centres cívics".

En una torreta dels Giardini delle Vergine, a la zona més decadent de l'Arsenale, hi viu l'artista indi Nikhil Chopra (1974). Dorm, menja i s'afaita, indiferent als flaixos dels fotògrafs, emulant la vida que feia el seu avi Yog Raj Chitrakar. Sembla lluny -però no ho està- de la muntanya russa de l'art contemporani.