S’han convertit en el grup de més èxit dels últims anys. I no era fàcil, perquè els Coldplay és van iniciar en l’escena alternativa londinenca a finals dels noranta a base de concerts en sales petites, especialment a Candem, com altres bandes del britpop. Ara alguns no els perdonen l’èxit, però veure’ls en directe o escoltar els seus quatre discos d’estudi és una benedicció. Convençuts de les seves possibilitats, amb un esclat d’alegria, Chris Martin, Jon Buckland, Guy Berryman i Will Champion van fer una nova exhibició de poder amb el seu energètic xou en un Estadi Olímpic Lluís Companys ple a vessar, amb les entrades exhaurides fa dies.

A diferència del concert del Camp Nou dels U2 –dels quals es consideren admiradors–, els Coldplay van sonar vius –malgrat els greus i incomprensibles problemes de so–, endollats, amb el repertori central de les cançons del disc Viva la vida or death and all his friends, els temes del qual han esdevingut hits arreu del món. Així, de les deu peces de l’àlbum, la metralleta del grup va escopir des de bon començament Life in technicolor, Violet Hill, Cemeteries of London, Lost!, 42, Death and all his friends, Lovers in Japan, Strawberry Swing i Viva la vida, inspirada en un quadre de la pintora mexicana Frida Kahlo. La veu de Martin va repetir: “Jo dominava el món. Els mars s’aixecaven quan donava l’ordre. Ara, als matins escombro tot sol, escombro els carrers que abans eren meus”. La lletra, que és una bona teràpia per prevenir els atacs d’ego desbocats, va ser utilitzada fins i tot pel savi Pep Guardiola –instal·lat a la zona de premsa– per prevenir l’eufòria i la grandiloqüència del seu club.

Vaig tenir la sort de veure’ls el 16 de juny de l’any passat a la Brixton Academy de Londres el dia de l’estrena del disc, que van presentar a Barcelona l’endemà. A Londres, Martin es va arribar a enfilar pels decorats neoclàssics de l’antic teatre avui reconvertit en sala de concerts. Van ser les dues actuacions en exclusiva. Londres i Barcelona, una nova demostració del protagonisme de la nostra ciutat, que tan sovint volen liquidar amb visions catastrofistes. Els membres dels Coldplay van explicar que, aconsellats pel productor i músic Brian Eno, van entrar a les sessions de gravació de Viva la vida després d’utilitzar els serveis d’un hipnotitzador que els portava fins a un estat de trànsit. És una tècnica que havien utilitzat els artistes del grup surrealista, singularment els de Tenerife, que van inventar la literatura en trànsit. A part de relaxar-se, d’alliberar-se de la neurosi de l’èxit i de la fama, els Coldplay van obtenir uns efectes musicals que recreen als concerts. És el punt de bogeria, de deliri, que el grup transmet. Ingredients sumats a la simpatia de Martin, l’obsessiva bateria de Champion, el ritme del baixista Berryman i el talent del guitarrista Buckland.

Tot plegat, l’apoteosi en colors, adrenalina que han passejat pel planeta en 200 concerts, molts en gran format, ben diferents de les dues primeres cites en petit comitè de Londres i Barcelona de l’any passat. A part de les noves, el grup va recuperar algunes de les cançons més conegudes dels seus discos anteriors, com ara Clocks, In my place, Till kingdom come, The scientist, God put a smile upon my face, Yellow i Fix you. El concert, impecable, havia estat precedit de dos teloners de luxe, els toledans The Sunday Drivers i el trio The Flaming Lips, el veterà i prestigiós trio d’Oklahoma –amb tota una festa de globus, confeti, teletubbies i noies amb minifaldilla–, que els Coldplay consideren com una de les seves principals referències al costat dels Pink Floyd, Kraftwerk, REM, Echo & the Bunnymen, Bob Dylan i singularment A-ha i U2. Sense ser un grup original, Coldplay ha sabut beure d’aquestes influències tan dispars per aconseguir un so que barreja l’electrònica dels grups pioners, la necessitat d’unes lletres amb missatge i l’alegria del pop britànic. Per resumir-ho, diríem que el còctel és digne del Boadas.

¿Qui havia de dir que, després d’haver col·locat només cinquanta còpies a les botigues del seu primer disc el 1998, les xifres de vendes o d’espectadors que han assistit als concerts serien milionàries? Tot sense separar-se gaire del guió i de mantenir un codi de conducta d’una disciplina mínima, suposo que per salvar el coll en un territori tan perillós per a la vida com el de la música pop. Poca broma.

Davant de gairebé 64.000 persones, els Coldplay van oferir un concert superb. No en va, el grup anglès havia anunciat que l’actuació al Lluís Companys la gravarien i la comercialitzarien en format DVD, sense estalviar mitjans tècnics ni tecnològics, des d’una grua per a vistes panoràmiques des de l’exterior de l’estadi fins a un conjunt de càmeres per reproduir la intensitat d’aquests quatre guerrillers de la bellesa. El concert va tenir de tot, des de les dosis techno i electròniques fins a les versions acústiques o a piano sol i una invocació a Nat King Cole. També va ser emotiu l’homenatge al malaguanyat Michael Jackson amb una versió acústica de Billie Jean.

Després d’un grapat d’actuacions a Barcelona, ahir els Coldplay van fer un concert històric. Es recordarà com les grans cites dels dinosaures, des dels Rolling Stones a Supertramp o Bruce Springsteen. Una nova generació continua un estil de música que sovint han donat per caducat. Viva la vida? Visca els Coldplay!