Avui haurà d’escriure sense sortir d’aquesta habitació d’hotel.
Sí, però ha deixat de ser difícil. Ja fa quatre anys que visc així. El problema és, més aviat, la tensió. Em truquen constantment per dir-me què fan els boss de la Màfia. Els successos em persegueixen. És com si fos meitat policia, meitat escriptor. Els amics es van apartar de mi de seguida. Una mica per les dificultats de veure’ns, però també perquè jo tenia por que em traïssin, que informessin sobre mi. I perquè de seguida vaig sentir el menyspreu, l’enveja. No tant per haver-me convertit en un escriptor famós, sinó per haver alçat la veu. I ells no, no han tingut prou força.

Gomorra ha canviat res?
Sí. Moltes persones em diuen que han agafat confiança. Que els he fet tornar les ganes de fer coses, fins i tot de divertir-se. Perquè transformar el món també pot ser un plaer.

A vostè el compensa, haver-lo escrit?
Haver parlat a l’Acadèmia dels Nobel, guanyar al Festival de Cannes... Sóc conscient que és un privilegi. Però segueixo sense estimar Gomorra, que m’ha condemnat a una vida impossible, a mi i a la família. El reescriuria, però molts matins em desperto odiant-lo.

Vostè, en canvi, va escollir la llibertat, i ara se’n veu privat.
Sí. És bonic dir que he escollit la llibertat, però també ho he fet per ràbia, i per ambició. Per demostrar-me a mi mateix i als altres que les meves paraules podien canviar les coses.

Ha trobat un sentit a les coses?
Com a escriptor, sí, però la vida privada és molt difícil, veig poques persones, no em fio de ningú. La gent em veu com un heroi, és a dir, com una persona que ha de morir.

Ha dedicat aquest llibre als lectors.
Sí, els crítics sovint pensen que un llibre d’èxit vol dir màrqueting. Jo no sóc cap excepció, vull vendre. No només per ser un escriptor lliure i independent, sinó per comprovar que escric bé, que arribo a la gent. Una de les coses que ha tret de polleguera les organitzacions criminals és que combatre-les s’ha convertit en un negoci.

Li agrada Xenofont perquè diu que cal conèixer bé el que s’escriu. Tem no poder escriure com abans?
Sens dubte. Visc alhora un privilegi i una condemna. Tinc moltes fonts: jutges, policies, mafiosos penedits... però no puc sortir al carrer. M’acostumaré a una nova escriptura.

A La bellesa i l’infern, es mostra impressionat per Leo Messi.
Sí, l’envejo molt. M’agrada l’obstinació del seu talent, que l’ha convertit en un gran jugador quan no ho tenia fàcil perquè era molt baixet. La seva vida demostra que la desgràcia no existeix, que l’home es pot construir, contra tot i contra tots.

El jutge anti-Màfia Nicola Gratteri explicava a l’AVUI que a Barcelona la gent viu com si la Màfia no existís.
Sí, fa 20 anys que no se n’adona ningú. Falta la sang. Si a un català no li fas veure 60 morts a l’any, no veu la Màfia. Però ells no es maten aquí, ho fan a Itàlia o a Sud-amèrica. Espanya ha pagat dos cops per la qüestió criminal. En primer lloc, l’11-M, perquè els atemptats es van pagar amb la venda d’haixix. Si hi hagués hagut més rigor, les cèl·lules no haurien pogut comprar l’explosiu. I, en segon lloc, paguen ara per la crisi econòmica, causada per l’explosió de la bombolla immobiliària. Tots els narcotraficants del món inverteixen en el ciment espanyol. Però l’economia i la classe dirigent no volen que se’n parli.

Cita molt els catalans i Catalunya. Quina relació hi té?
Catalunya és per a mi una mica una obsessió perquè Barcelona sembla Nàpols, però no hi té res a veure. Les persones són més milaneses, disciplinades. Però és una ciutat plena de pixum al carrer, droga i, alhora, riquíssima, amb aquell hotel groller en forma de vela, de país sud-americà. M’interessa molt la contradicció d’aquest país. Quan era jovenet, Barcelona era vista com Eldorado per a la criminalitat. Si volies vendre droga, allà ho tenies fàcil. Si volies invertir, també. Les prostitutes més belles del món són a Barcelona i a preu més baix. A mi em fascina sempre la immundícia, de qualsevol lloc. Però Torí, Madrid i París l’amaguen. Barcelona no ho aconsegueix.