Després que l’any passat hagués de suspendre el concert que tenia previst fer a Cap Roig per l’immens aiguat que va caure aquella nit, Raimon recupera avui la iniciativa i es presenta al festival empordanès en formació de quintet per oferir el millor del seu repertori i algunes cançons noves que, a finals del 2010, formaran part del seu nou disc.

Futur i passat es barregen. Aquest any és el 50è aniversari d’‘Al vent’ i de la Nova Cançó.
Jo no ho celebro, això, i no veig que s’estigui fent res que pugui tenir repercussió en la societat catalana. A més, no hi ha ningú que faci 50 anys que estigui cantant. La Maria del Mar i el Serrat van venir més tard, el que hi és més a prop sóc jo. A mi el que m’afecta és el que estic vivint, no el que ja he viscut. Ara, hi ha molta gent que no ho veu així i que ens voldria arxivar, però vull seguir treballant i mirant endavant.

‘Al vent’ no neix com una cançó política, però esdevé un mite polític...
Més aviat representa el trencament d’un cert gust imperant i uns desitjos de llibertat. És de les cançons amb menys paraules que he fet, però anomena tot el cos al vent i el vent com a adversitat. I es pot entendre de moltes maneres.

La lletra diu moltes coses!
I això que aleshores jo només volia cantar. Tocava a la banda de Xàtiva, escrivia poemes. La sorpresa és que ho feia en valencià i no en castellà, que era l’ambient en el qual hauria d’haver sorgit. Tenia 18 anys i ho feia com un adolescent que entra a la societat. Deixo Xàtiva, entro a la universitat i hi ha un desig de buscar i trencar amb el que t’envolta. I tot això està clavat en aquesta cançó.

I també en la manera de cantar-la...
Primer em van fer uns arranjaments estil Platters o cantants italians, però al final la vaig gravar a guitarra i tocant només tres acords, no en sabia més! Era molt diferent del que es feia en aquell moment.

50 anys després encara perdura. Passa sovint, això?
És imprevisible. Quantes vegades fas cançons que penses que són meravelloses i no agraden a ningú! Però les coses van com van i ho has d’acceptar humilment. No pots fer-ne cinc com Al vent ni deu com D’un temps d’un país. Quan musico Veles e vents, en Joan Fuster em diu: “Vés amb compte perquè això et pot allunyar del nucli del teu públic”, i en canvi va ser un èxit.

Quants drets d’autor genera ‘Al vent’?
Això és molt complicat. En català els drets d’autor són mínims perquè el mercat també és mínim. Els meus discos, amb els anys, van venent-se bé, però no sé xifres exactes perquè no me n’he preocupat. Controles molt poc perquè t’arriben els drets però no qui canta les teves cançons. El que en faci més en català farà el 8% o el 12% com a molt del que pugui fer un autor en castellà i no arriba ni a l’1% d’un anglès. També hi ha el tema del pirateig. Una cosa és piratejar sobre un mercat immens, que hi estic en contra, i una altra piratejar sobre el mercat català, que te’l carregues. Cada vegada estic més convençut dels directes, i en aquest país si no directejaves no feies res. A més als mitjans d’Espanya hi ha una clara hostilitat pel català, o sigui que només et pots recolzar en Catalunya, una mica en València i una miqueta en Mallorca. A part que a la televisió valenciana t’obvien. Es crea una autocensura per por. I amb la contractació passa el mateix. Al setembre cantaré a Picasset i ja hi ha pamflets en contra.

Passen els anys i res no canvia...
Doncs alguna cosa devem tenir! Al setembre en faré 69 i encara els molesto. Què més vull en aquesta vida? Voldrien que fóssim morts i al museu, llavors tot serien homenatges. És que els morts no parlen!

És una icona de la cançó protesta.
Sempre he cantat de tot, el que passa és que tothom agafa el que li és més útil. Al 65 vaig fer quatre Cançons d’amor, al 67 La roda del temps i al 69 Veles e vents. De les 150 cançons publicades, potser 15 són, més que polítiques, de declaració de principis dins d’un context dictatorial. Tu parles de la paradoxa d’Al vent, que és una cançó existencial que esdevé símbol d’ànsies de llibertat, o Diguem no, que semblava un himne. Però jo deia no a les mateixes coses que dic no avui, que encara hi són.

Però ara ningú se’n queixa!
El que passa és que en un context dictatorial era explosiu, no s’havia fet mai aquí i en altres llocs s’havia fet en democràcia. La protest song americana es fa en el país més democràtic del món, en teoria. Aquí es fa un tipus de cançó sobre la pau sobre la qual Irwin Silber deia: “L’hauríem d’haver escrit nosaltres i no hem estat capaços”.

En aquell moment pensava que podia canviar alguna cosa?
Home, tant com això no, però contribuir amb un moviment, potser sí. El que passa és que amb el anys t’adones que feies l’exageració de pensar que érem més gent de la que érem... Vist ara, i posat en el context de tot el que era Espanya, no érem gaire gent, si no, no t’expliques el que ha vingut després. Però quan et trobes en un espai ple, siguin 200 o 60.000 persones, tens la sensació que tothom està amb tu, però només ho estan quan són allà dins. I si fessis un teatre diari i al cap de l’any hi haguessin passat 350.000 persones pensaries que és una animalada de gent, però comparada amb els 7 milions de catalans, no són res. Els americans fan un camp de futbol, i fins d’aquí 3 o 5 anys no tornen. Nosaltres en canvi estem matxacant escenari des de fa gairebé 50 anys.

És un tema de promoció, de mitjans?
Mira què ha passat amb el Jackson! Aquí hi ha molta gent que no l’ha escoltat mai, diu el que diuen els mitjans. Estan canviat la nostra manera de recordar, la gent recorda coses que no ha viscut. És com el concert dels Beatles a la plaça de toros, estava mig buida. O com Bob Dylan, que del seu primer disc, They are a-changin’, enregistrat per Discophone, només va vendre 1.000 discos a tot Espanya; o Pete Seeger, que aquí l’únic que el versionava era Xesco Boix i que quan el 1970 el volia portar, ell no volia venir perquè hi havia dictadura. Finalment va cantar a Terrassa en un concert impressionant, a Sant Sebastià i a Sevilla. A la Politècnica el van prohibir i a Madrid no el vaig voler portar perquè els organitzadors volien cremar-lo... Jo sé quins són els records, no els que em diuen. T’estant fabricant la memòria, i això em fot.

Per què creu que ho fan?
Per què així et manipulen millor. Els mitjans de difusió han de donar coses cada cop més grosses i les grans multinacionals fan promoció gratuïta dels seus concerts mentre que jo he de fer 20 entrevistes. La gent tendeix a jutjar-te en les mateixes condicions quan no són iguals. I a més ha desaparegut el si ho fas bé o malament. Ara el que impacta és la llum que portes, les tones de so, la megaestrutura a l’escenari, si al camerino hi ha coca, la marca de whisky i xampany, i les cançons al final. És una situació que fa anys era inimaginable. Fa 50 anys a mi se m’acudia la cançoneta Al vent anant en moto de Xàtiva a València.