Tot país sense estat propi necessita, més que els que en tenen, dels seus símbols. O si més no, per a aquestes nacions, els símbols tenen un aspecte més entranyable perquè en moltes circumstàncies adverses els símbols han estat l'única manera d'apropar-se al país. Jordi no és només un nom. També ha estat un acte d'afirmació. I encara més quan a l'època que ningú del teu entorn te'n deia havies d'inscriure't com a Jorge. Al cinema del franquisme tots els catalans se'n deien. I encara ara, quan es vol expressar l'Espanya plural als anuncis publicitaris en què apareixen noms propis, a més de l'Aitor, Ainhoa o Covadonga, el nom que sempre es tria per correcció política per cobrir la part catalana és Jordi. Aquest aspecte de resistència del nom, que és el del nostre patró, fa que avui, la celebració del sant (tradició molt catalana) doni encara més lluentor al fet de regalar un llibre i una rosa.