Els Spandau Ballet van demostrar divendres a la nit al Pavelló Olímpic de Badalona per què als anys 80 es van convertir en els amos del pop britànic i com, vint anys després, encara aconsegueixen arrossegar els fans més nostàlgics que busquen reviure aquella època gloriosa. Es pot dir, doncs, que el quintet de Londres va complir, però no gaire més.

Ahir a la nit, el mateix escenari badaloní l’ocupava una altra d’aquestes formacions que s’ha apuntat a la moda de les reunificacions per fer una gira, en aquest cas, set anys després. The Cranberries, però, ho tenia molt més complicat per estar a l’altura. No fa ni una dècada de la seva separació i, per tant, el públic té els records més frescos. El quartet irlandès havia d’aportar alguna cosa més que la llegenda que va ser. S’hi juguen molt en aquesta gira, que ha arribat a Europa molt rodada després d’uns quants mesos a Amèrica, on les primeres crítiques no van ser gaire favorables, si el que volen és continuar amb una trajectòria ascendent que comptarà, diuen, amb un nou disc d’estudi, el sisè, segurament l’hivern que ve.

A les deu en punt, un teló negre descobria un escenari enorme que, des de les altures del recinte, es veia un pèl buit. Dolores O’Riordan, els germans Hogan, Noel –el guitarrista– i Mike –el baixista–, el bateria Fergal Lawler i un teclista que arrodonia la banda van començar a tocar i es pot dir que ja no van parar fins al cap d’una hora i mitja de rellotge. Un darrere l’altre es van anar succeint els temes més coneguts del grup irlandès. Hits com Analyse –que va obrir la nit–, Animal Instinc i Salvation –que van vendre 30 milions de discos als anys 90–, Ode to my family, Liar, When you are gone, Ridiculous thoughts i Zombie, que va posar punt final a un recital que va tenir pocs moments memorables. Ni als bisos hi va haver traca, i això que la cantant ho va aprofitar per canviar els pantalons i la samarreta per un vestit curt i sensual per interpretar Shattered, Promises i Dreams. El repertori, que també va incloure un parell de temes del darrer disc en solitari de l’O’Riordan, No baggae, no va decebre, però no n’hi va haver prou per saber si els de Limerick tornaran a connectar igual amb el públic, ara que celebren el 20è aniversari com a grup.

El balanç del concert que van oferir ahir a Badalona davant de 8.000 fans, aproximadament, una mica o bastant tebis –tot s’ha de dir–, va ser positiu, però ni de bon tros els irlandesos van merèixer un excel·lent. La veu de Dolores O’Riordan encara és esplèndida, capaç de fer autèntiques virgueries. Llàstima que ahir a la nit a Badalona en diverses ocasions la música ressonava tant que arribava a tapar-la. En moments puntuals la distorsió va ser fins i tot terrible i l’acabava fent tremolar, cosa que feia patir bastant, esclar. Tot plegat no era culpa, per descomptat, dels músics que van posar el seu granàs de sorra perquè la cosa sonés.

Sembla, doncs, que ens haurem d’esperar a escoltar aquests nous temes en què els irlandesos diuen que ja estan treballant entre concert i concert, perquè, de moment, The Cranberries han tornat a l’escena més estrellats que amb estrella.