En termes jazzístics, l’estiu va començar a les sis de la tarda del 28 de juny, una xafogosa tarda a l’illa de Manhattan. A la cruïlla entre el carrer 57 i la Setena Avinguda, prop de quaranta persones ocupaven la vorera amb una excitació que atreia la mirada dels vianants. Els responsables de l’enrenou eren quaranta músics catalans que es feien la foto davant el cartell del seu concert a la sala Zankell Hall del mític Carnegie Hall. Al capdavant de tots ells, una big band intergeneracional i una secció de cordes al complet. La cantant Laura Simó era la màxima responsable de la producció Sueño inmaterial, presentada amb la companyia vocal de Pedro Ruy Blas i sota la direcció musical de Joan Albert Amargós. Entre el grup de músics, noms veterans com Xavi Figuerola, Sergi Vergés i Francesc Capella, al costat de joves cadells que s’estrenaven a Nova York actuant en un santuari de la música en directe. Pel saxofonista Gabriel Amargant, de 21 anys, aquella oportunitat va ser un regal. “Sabia que dedicant-me al jazz tard o d’hora havia de passar per Nova York, però estrenar-me al Carnegie és una passada”.

Era la primera vegada que una producció jazzística catalana d’aquesta volada es presentava a la capital cultural dels EUA, una autèntica ambaixada musical tutelada per Laura Simó, que ha creat la seva societat limitada –Playland Projectes Musicals– per fer viables els tràmits de permisos, ajuts i patrocinis. “Aquest ofici t’obliga a ser empresària i artista alhora, un sobreesforç que compensa quan veus que els resultats són tan satisfactoris”.

Èxit artístic a Nova York
A l’hora del concert la sala superava la mitja entrada –prop de 400 persones– i tant els responsables de l’espai com el públic, la majoria del qual hi anava a cegues, en van sortir satisfets. L’èxit artístic va ser incontestable.

Aquest, però, no és un fet aïllat en la dinàmica dels darrers anys. Cada vegada d’una forma més assídua i regular, un nombre creixent de músics i grups catalans de jazz són reclamats per festivals, sales o programadors de fora. Buenos Aires, Montevideo, Estocolm, París, Bremen, Mont-real o Sant Petersburg són algunes de les ciutats que ja han tastat les varietats del jazz català i en la majoria dels casos han repetit. El motiu de l’èxit d’iniciatives com el Meet Catalan Jazz que va organitzar tímidament l’Institut Català d’Indústries Culturals –ICIC– no és altre que la demostració del potencial d’una oferta creativa que requereix ser més ben atesa per aconseguir més difusió, tant a nivell intern com extern. L’Institut Ramon Llull ho va constatar amb l’excel·lent acollida que va tenir la seva setmana de jazz i gastronomia catalanes al Jazz Standard de Nova York. En coordinació amb l’equip del Festival de Jazz de Barcelona, l’IRL va omplir cada nit la sala al reclam de noms com Llibert Fortuny, Jordi Rossy, Marc Miralta, Agustí Fernández, Chano Domínguez i Alexis Cuadrado.

Altres accions institucionals a l’exterior han estat la participació en la fira Jazzahead de Bremen (Alemanya) i l’intercanvi entre grups francesos i catalans dins el Macadam Jazz de la Ville de Périgueux. Per activar iniciatives com aquesta, la implicació del sector a través de promotors i mànagers com Rosa Galbany es fa indispensable: “Sempre es podria fer més, però la complicitat que han demostrat els darrers temps l’ICIC i el Llull està fent possible projectes que fins fa ben poc eren inviables”. Al cartell de Périgueux, del 7 de juliol al 25 d’agost, és abassegadora la presència catalana: Ramon Fossati i Toni Solà, Carme Canela i Jordi Matas, Gorka Benítez, Manel Camp Quartet, Afro Blue, Jordi Berni Trio i Santi de la Rubia i David Pastor. La mànager també valora la participació de dos dels seus músics més actius, Giulia Valle i Marc Ayza, en la passada edició del Jazzahead i els suports que també han tingut tots dos per gravar els seus darrers treballs a Nova York amb músics d’allà. “Aquestes oportunitats són les que ens han permès cotitzar-nos en un mercat que fins ara no ens tenia en compte”, emfasitza.

En el terreny del management, el col·lectiu Contrabaix ha treballat de valent per exportar el jazz manufacturat aquí i els resultats mostren el seu encert. Produccions seves com el trio Colina-Miralta-Sambeat ja han viatjat des de Perpinyà fins a l’Argentina i l’Uruguai; el duo Horacio Fumero-Albert Bover ha actuat a Alemanya i Hongria; el proper 16 de setembre portaran la big band flamenca de Perico Sambeat a Roma, i a primers de desembre Carme Canela presentarà Sencillos deseos en quartet al Festival de Jazz de Buenos Aires.

Tampoc falten els músics que a través dels seus propis contactes s’estan obrint camí més enllà dels Pirineus, com ara el grup Asstrio, que acaba de realitzar una gira per Rússia passant per ciutats com Sant Petersburg, o el pianista Emilio Solla, que cada tardor presenta els seus projectes a diferents ciutats del nord d’Europa, i encara el vibrafonista Geni Barry, que ha estat un dels convidats especials en el cartell d’enguany del veterà festival de Calvi (Còrsega).
Amb un potencial de projecció exterior que no sembla tenir aturador, l’escena del jazz català no s’atreveix a imaginar què passarà si arriba el dia que la feina que fan també es valori a casa seva. “És qüestió de no defallir”, diu la indomable Galbany.