La televisió de Macià

La televisió va arribar a Barcelona el 1959, es va començar a popularitzar als anys 60 i per primer cop va parlar català el 1964, a TVE. TV3 va començar a emetre el 10 de setembre de 1983. Aquests són, en síntesi, els fets tal com els hem viscut. Però les coses haurien pogut anar d’una altra manera i haurien pogut passar molt abans. La Guerra Civil va estroncar l’empenta televisiva de la Catalunya republicana, una història pràcticament desconeguda que ara surt a la llum al llibre República TV (Dux Ed.), de Francesc Canosa. És fruit de la seva tesi doctoral i de sis anys de recerca que han omplert un buit clamorós: “Aquella televisió que no va ser és la metàfora d’una Catalunya que aspirava a tot i es va quedar sense res”, diu l’autor. El llibre surt a la venda la setmana que ve i divendres es presenta al Museu d’Història de Catalunya.

El 1932, un dels principals impulsors de la ràdio i la televisió a Catalunya, Eduard Rifà, el fabricant de les famoses llanternes Lot, ho tenia claríssim: “A la Generalitat no li caldrà sinó determinar la forma d’explotació dels serveis de radiodifusió, perquè tots els altres treballs preparatoris per a la implantació del gran servei radiofònic i de televisió de Catalunya ja estan ultimats en l’ordre tècnic, econòmic i administratiu”.

Rifà no era un il·luminat ni anava per lliure, parlava en nom de la jove i ja poderosa Ràdio Associació de Catalunya (RAC) i ho feia a les portes de l’aprovació de l’Estatut que havia de garantir competències en comunicació per a la Generalitat, tal com defensaven a Madrid tant ERC com la Lliga. Ho van aconseguir a mitges, amb un text ambigu, però ja valia. Rifà i els seus sabien que comptaven amb el suport explícit de Francesc Macià, que el 15 d’abril de 1931, tres dies després de guanyar les eleccions que portarien la República i el posarien a ell al capdavant del govern de Catalunya, responia a una petició del mateix dia de l’Associació Nacional de Radiodifusió, propietària de RAC, autoritzant-la a emetre 24 hores al dia. El decret, redactat pel periodista Joaquim Ventalló, deu ser un dels pocs que Macià va firmar com a “president de la República Catalana”.

Macià, aficionat al cine
Macià, aficionat al cinema i influït pel seu amic de conspiracions Josep Carner Ribalta, a qui havia cridat dels EUA on treballava per a la Paramount per fer a Montjuïc un “Hollywood català”, tenia clar el poder de la imatge. No en va, s’havia convertit en la primera estrella mediàtica de la política catalana. Per això no resulta estrany trobar-lo la tardor de l’any següent a la Fira de Montjuïc a la segona exposició de ràdio per veure en persona l’estand del RAC on hi havia un aparell fototelegràfic de fabricació catalana, inventat i fabricat per Pau Abad: una mena de fax d’imatges. Aquell dia, Macià prometia el suport del govern per crear una indústria audiovisual catalana.

La mort de Macià el dia de Nadal de 1933 va ser un cop per al país, i també per als impulsors de la televisió. Però al juny següent s’aprovava la llei estatal de radiodifusió –per pressions catalanes el futur reglament acabaria incloent la televisió– i els traspassos a la Generalitat. Tot semblava encarrilat quan els fets del 6 d’octubre de 1934 van posar el govern català a la presó i van aturar de nou el projecte, que tot i sortir del sector privat i associatiu necessitava suport institucional.

El somni televisiu
El somni televisiu català trontollava de nou i ho feia quan als Estats Units, Anglaterra, Franca i Alemanya començaven les primeres emissions, seguides molt de prop des d’aquí, tant pels experts com per l’opinió publicada: els diaris en parlaven com d’una realitat imminent i revolucionària. Entre els més entusiastes i compromesos hi havia Enric Calvet, germà del director de La Vanguardia Agustí Calvet, àlies Gaziel. El Calvet de la tele formava part del laboratori de recerca del RAC, situat dins el complex de la nova seu de l’emissora a la Rambla dels Estudis, núm. 8. Entre d’altres, amb ell hi treballaven Pau Abad. Estaven parint la futura televisió de Catalunya. Malgrat el Bienni Negre, la RAC anava llançada i l’abril de 1935 comprava un terreny de 29.580 metres quadrats a Viladecans per instal·lar-hi una gran emissora de televisió.

Espanya frenava, Catalunya havia perdut l’autogovern, però els impulsors de la tele no es podien aturar perquè el món no s’aturava. El 22 de març els nazis havien inaugurat la primera emissora de tele d’Alemanya; era també el primer servei públic regular del món. El 2 de novembre la BBC feia el mateix i el 17 començaven les emissions experimentals franceses amb una emissora instal·lada a la Torre Eiffel.

Amb la Generalitat recuperada el febrer de 1936, el projecte s’activava de nou. L’estiu de 1936 Tomàs Roig i Llop, pare de la futura escriptora Montserrat Roig, és enviat per la RAC a Berlín per comprar una potent emissora de televisió a l’empresa Telefunken. Quan torna amb la feina feta, Barcelona prepara l’Olimpíada Popular com a rèplica als Jocs Olímpics de Berlín. Aviat arribarà l’aparell Telefunken i en pocs mesos ha d’entrar en funcionament a Viladecans. A més, tant la subsecretaria de Comunicacions com la secció de Telecomunicacions ministerials hi han donat el vistiplau. L’emissora ha de servir per emetre senyal televisiu per a Barcelona i rodalia. El futur és a tocar.

Però abans que el 19 de juliol s’encengui la flama olímpica a Montjuïc es produeix l’alçament feixista. I amb la guerra esclata també el futur, l’aparell Telefunken es volatilitza i amb els anys s’esborra el passat que ara ha recuperat Francesc Canosa malgrat l’escassedat de documentació salvada. Ha hagut de passar sis anys resseguint la premsa de l’època, consultant alguns fons privats i fent entrevistes als pocs testimonis vius d’aquella aventura frustrada. Entre ells, l’esposa de Roig i Llop, la nonagenària Albina Fransitorra, i el pioner locutor de la RAC Teodor Garriga, mort l’any passat: “Veuràs, la televisió era aleshores com un somni. Tothom en parlava i es treballava perquè arribés. Hi treballaven en Pau Abad, l’Homer Teixidó, l’Enric Calvet i l’Eduard Rifà. Sempre amunt i avall... Em deien que em preparés, que aviat hauria de sortir per televisió. T’ho pots creure?”.