El 14 de juny de 1991 és per a molts la gran data de l’esclat del Rock Català, quan Els Pets, Sopa de Cabra, Sau i Sangtraït van passar del bon nom a l’èxit de masses gràcies al concert ofert al Palau Sant Jordi. El 23 d’abril del 2010 una cosa semblant pot passar al Sant Jordi Club, l’annex de l’espai, amb Mishima, Love of Lesbian, Standstill, Els Amics de les Arts, Sidonie, Astrud, Delafé y Las Flores Azules, Mel, Vuit, Mendetz, The Unfinished Sympathy, Hotel La Paz, Mürfila, Amable i Dj Guille Milkyway. Quinze bandes o solistes que són un petit tast, molt petit, de la música que s’està fent a casa nostra. Perquè en falten tants (Mazoni, Manel, The New Raemon, Ass Trio, Anímic, Antònia Font...), que caldrien moltes més de les dotze hores de música previstes, de les sis de la tarda a les sis de la matinada de l’endemà.

Tots s’han aplegat sota el nom d’Escena BCN. I sota la batuta de Jorge Gosálbez, que l’estiu passat va tenir la idea de muntar un festival amb tota aquella gent “de gran potencial però que tenen menys oportunitats per tocar en condicions que els grups estrangers”.

Gosálbez és conscient que hi ha molts grups que s’han quedat fora, bé per no estar disponibles (Manel o Antònia Font), bé perquè havien d’acotar musicalment la proposta (Asstrio o Le Petit Ramon), centrada en el pop independent. El director del certament cita els Manel com a exemple de la nova onada qualitativa i quantitativa que ens sacseja. Una banda que amb un sol disc ha oberta el meló i que ha donat entrada, per exemple, a Els Amics de les Arts. “Alguna cosa està passant”, apunta l’alma mater d’Escena BCN.

Que ningú pensi, tanmateix, que aquestes bandes substituiran el ja démodé So Barcelona, que amb Ojos de Brujo, Macaco o Amparanoia va situar la ciutat al mapa musical mundial. Tots els grups, més o menys, aposten per un so d’alt nivell, més anglesos que nord-americans, més locals que globals. Canten en castellà o català, molts vénen de fer-ho en anglès, i no tenen por de passar-se a qualsevol de les llengües oficials d’aquest país. Podem veure Enric Montefusco (Standstill) versionant Quico Pi de la Serra o Love of Lesbian interpretant el Verge albina d’Umpah-pah.

“Part de la gràcia de l’escena actual és que tenim grups que van a la seva, que fan coses originals. No hi ha massa elements comuns, però tenen els mateixos fans: a la mateixa gent li agrada Mishima i Love of Lesbian, que són força diferents”, indica Gosálbez.

L’efecte Ricky Falkner
El promotor del concert creu que hi ha una figura central en l’esclat del pop independent català: Ricky Falkner. Forma part de Egon Soda, Sanpedro i Standstill i ha produït els últims discos de Sanjosex, Sidonie, Refree i Love of Lesbian, entre d’altres.

Gosálbez ha vist com tots els grups que participaran en l’experiència de Sant Jordi s’han abocat en el concert. Són ells, de fet, els que han obligat algú a organitzar un xou de grans dimensions per agafar dimensió pública, massiva. Ara només cal escoltar el seu directe, bregat en mil sales de petit format, que quan creix en aforament, també creix qualitivament.