La Suècia aparentment modèlica, exemple sublim de l’Estat de benestar que tan sovint s’ha volgut imitar, té esquerdes que amenacen d’ensorrar-la, com qualsevol altre clixé. Stieg Larsson, abans de morir i fer-se famós, va escriure la trilogia Millennium i ha obert esvorancs a la imatge impol·luta del seu país. Els que pensàvem que Suècia era el país a què es referia Salvador Espriu quan parlava d’una gent “neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç!”, hem descobert que allà també hi ha gent covard, salvatge i, sobretot, perversa.

L’adaptació al cinema de La noia que somiava un llumí i un bidó de gasolina (Columna), que s’estrena avui i ho fa també en versió doblada al català (avançant-se a la flamant llei que prepara el conseller Tresserras), ve a confirmar aquest extrem apuntat ja a les novel·les i a la primera part estrenada als cinemes: Suècia és lluny del paradís.

El catàleg de crims i malvats s’amplia notablement: hi ha un escàndol de comerç sexual i tràfic de blanques que esquitxa gent important; tres assassinats, dels quals és acusada Lisbeth Salander; queden en evidència uns sistemes judicial, sanitari i de reinserció social de menors catastròfics... El costat fosc de Suècia s’ha divulgat a través d’aquest fenomen literari, que ja supera els 15 milions d’exemplars venuts en 40 països. Ara torna a aparèixer a la pantalla després de l’èxit de la primera part (9 milions d’euros i més d’1,5 milions d’espectadors només a l’Estat espanyol). Un ressò similar al d’altres països, que ha convertit Els homes que no estimen les dones en la tercera pel·lícula més vista arreu del món en el que portem d’any, a pesar de ser concebuda per a la televisió.

Els mateixos actors que van posar cara als protagonistes dels llibres repeteixen: Michael Nyqvist com a Mikael Bloomvist, i Noomi Rapace com a Lisbeth Salander. Salander guanya protagonisme en aquesta segona part, com queda reflectit en el títol: ella és la noia que somia el llumí i el bidó de benzina, una referència a la seva traumàtica infantesa que ja quedava explicada a la primera part i plana sobre tota la segona. Si la trama d’Els homes que no estimaven les dones girava al voltant de Bloomvist, ara ens trobem amb una Salander desapareguda del mapa i buscada per tothom: se l’acusa de l’assassinat d’una parella que estava a punt de publicar un reportatge escandalós sobre xarxes de prostitució que impliquen gent important, i del brutal assassinat del seu advocat i tutor, el malvat Nils Bjurman. Les empremtes de Salander han estat trobades a l’arma homicida, la qual cosa, afegida al seu historial de comportament venjatiu i imprevisible, la converteix en la principal sospitosa. Però ningú pot localitzar-la. Convençut de la seva innocència, Mikael Blomkvist intenta desesperadament trobar-la abans que l’acorralin. Salander també intenta demostrar la seva innocència. A mesura que encaixen les peces del puzle, ella es troba amb revelacions imprevistes sobre el seu passat i Blomkvist s’enfronta a perillosos criminals, entre els quals hi ha una mena de gegant ros afectat d’una malaltia que el fa immune al dolor.

Tot queda en família
El canvi més important respecte a la primera pel·lícula és a la direcció: Daniel Alfredson (Estocolm, 1959) substitueix tant en aquest film com a la tercera part el seu col·lega Niels Arden Oplev, que va dirigir Els homes que no estimaven... Es dóna la circumstància que Daniel és germà de Tomas Alfredson, director de Deixa’m entrar, un altre exemple de cinema suec que ha triomfat arreu del món. En aquest cas, a través d’una història que barreja el vampirisme amb el bullying.

Però això no significa que Daniel Alfredson doti la pel·lícula del personalíssim estil amb què Tomas relatava la seva història de vampirs. La realització de Millennium 2 és simple, correcta, funcional, pròpia d’una sèrie de televisió europea estàndard. Aposta per la fidelitat a la novel·la i als personatges, que són tal com el lector se’ls imaginava. Una fidelitat posada a prova pel difícil repte de resumir una novel·la extensa (766 pàgines a l’edició en català de Columna) en dues hores de pel·lícula. Però la història, la subtrama i els personatges essencials tenen el seu lloc a la pel·lícula, a pesar que dura 23 minuts menys que la primera part.