“El final de Dallas s’entenia!”: aquesta afirmació, feta per la barcelonina Alícia des d’una indignació endolcida per l’humor, reflecteix amb força exactitud el sentiment general que expressava ahir per terra, mar i aire la comunitat lostie (lostie és el neologisme que identifica arreu del món els seguidors de la sèrie Lost, també coneguda com Perdidos).

I sí, si s’ha de fer cas de l’ambient que es respirava en segons quins fòrums d’internet i en algunes xarxes socials, els losties –i ja s’excusarà el penossíssim joc de paraules– anaven ben perduts, fins i tot més que no s’esperaven.

L’emissió del final de Perdidos passarà als annals de la història de la televisió en haver generat un esdeveniment global amb la seva emissió simultània a 59 països, però això no consola els seguidors de la sèrie, que sembla que no van fer cas dels creadors de la producció quan van avisar que l’últim episodi no resoldria totes les incerteses.

De fet, l’opinió general en l’entorn lostie és que el guió de l’episodi final en resol massa poques, d’incerteses, i que algunes de les resolucions que sí que ofereix se les podria haver estalviat. I això en el cas dels fans circumspectes, capaços de dir a la xarxa Twitter coses com ara: “No estic segur d’haver entès què ha passat, però penso que confirma el que he cregut tot aquest temps”.

En el cas dels seguidors bel·licosos, les reaccions, més que pujar de to, pugen d’octava –una octava inclou set tons i cinc semitons–: “Hi ha molts detalls, moltíssims, que tenien interès i que han quedat abandonats –assegura a aquest diari un dels losties indignats–. No calia una resposta per a tots els enigmes, però sí per a uns quants... I no han donat resposta per a gairebé cap dels interrogants que han obert durant sis temporades”.

La teoria de la conspiració universal també apareix en relació a Perdidos, perquè s’acusa la sèrie de presentar un final excessivament convencional, desmesuradament ensucrat, inesperadament hollywoodenc i massa acostat a l’estructura de la ideologia cristiana, amb arguments com ara que el nom del pare del Jack és Christian Shepherd, és a dir, pastor cristià; que tots acaben anant al cel, un cop redimides les seves existències en una mena de purgatori, i que és una versió del tòpic de veure passar la vida en uns segons i seguir una llum molt intensa. Segons aquesta tesi, una mà negra hauria forçat un final convencional, no fos cas que Perdidos fes pensar massa a massa gent.

Sigui com sigui, “si al principi defensaven un cert nivell –opina el lostie Lluís–, al final han cedit al més fàcil i, a sobre, pel broc gros, com si tots fóssim imbècils o com si tot es pogués aclarir amb un: això no és el que importa!”. Sigui això el que sigui.