El 2 de setembre del 2004 Stieg Larsson va escriure a una de les seves editores un comentari premonitori: "Em sembla que això petarà!". Es referia a un altre tema, però ara ho podem relacionar amb l'èxit esclatant de les seves novel·les i, per desgràcia, amb el seu cor.

Avui surt a la venda en català i castellà La reina al palau dels corrents d'aire, últim volum de la trilogia Millennium de l'autor suec. Com sempre en aquests casos d'èxit superlatiu, les xifres ballen. Algunes fonts asseguren que dels dos primers volums se n'han venut entre 1,2 i 1,5 milions d'exemplars en castellà, i al voltant de 180.000 en català. I el global, en més de 40 països, supera els 12 milions d'exemplars. El que sí que són dades exactes són el tiratge inicial d'aquest darrer volum: 75.000 en català, publicat per Columna, i 500.000 en castellà, editat per Destino.

Coincidint amb la novetat, Columna, amb l'autorització de la revista Expo, on treballava Larsson, ha distribuït als mitjans un opuscle que recull els últims correus electrònics que es va creuar amb les seves editores de Norstedts. Que els fans no segreguin gaire salivera perquè, de moment, no està previst que aquests correus siguin publicats, tot i que segur que tard o d'hora s'hi podrà tenir accés.

De la lectura d'aquests correus de feina, en què bàsicament es comenten aspectes tècnics relacionats amb la publicació, se'n poden treure algunes conclusions sobre la manera obsessiva i meticulosa de treballar de Larsson. La seva mort, sumada a l'èxit de la trilogia, l'ha convertit en un mite, i en un temps rècord, però va ser una mort anunciada, previsible, evitable. Tenia 50 anys i fumava fins a tres paquets de tabac al dia, bevia al voltant de 20 cafès, potser perquè només dormia unes tres hores, consumia molt fast food, feia poc exercici i treballava sense parar, encara més quan es van embarcar en l'aventura literària "per distreure's".

El dilluns 30 d'agost del 2004, 71 dies abans de morir d'un atac de cor quan va haver de pujar a peu fins al setè pis de l'edifici on hi ha la revista Expo, perquè no funcionava l'ascensor, Stieg Larsson va escriure: "Hola, Eva i Elin, en el meu ordre del dia d'aquests moments hi tinc que he de treure al setembre un número de l'Expo i que he d'escriure un llibre sobre el racisme per al museu de Malmö, en col·laboració amb el reporter Daniel Poohl. El llibre ha d'estar escrit i publicat el primer de novembre i a punt per ser distribuït el 30 del mateix mes. La major part de la feina la farem al setembre. (Com ja saps, produïm llibres amb un ritme de fabricació de 4 a 8 setmanes, aquí a l'Expo; trobo que els de Norstedts n'hauríeu de prendre exemple!). A més, tinc cinc o sis conferències al programa, més un projecte pesat que hem d'endegar, i també he d'anar a fer unes conferències a Tel Aviv i a Suïssa. Sense comptar que segur que ja hi ha altres llaunes que m'estan esperant". I no esmenta el ritme frenètic amb què va redactar les més de 2.000 pàgines de la trilogia, que havia de tenir més volums, tot i que, per sort, en el tercer es tanquen la majoria de trames més importants.

Declaració d'intencions
La descripció d'intencions que fa és un dels fragments més valuosos: "A diferents nivells, la meva intenció ha estat anar contra corrent del que s'acostuma a fer a les novel·les policíaques. Per això faig servir certs trucs que en general estan prohibits. [...] He mirat de crear personatges principals que es distingeixin radicalment de les figures clàssiques de la novel·la negra. [...] He invertit expressament els papers dels sexes: Blomkvist es comporta regularment com l'estereotip de la barbie, mentre que la Salander presenta valors i qualitats generalment qualificats de masculins. La meva regla d'or ha estat no idealitzar mai els crims ni els criminals, i no estereotipar les víctimes. [...] No m'agraden gens les novel·les de lladres i serenos en què el personatge principal fa coses que la gent normal no fa sense que tingui conseqüències socials. [...] La Lisbeth Salander s'escapa de tot això simplement perquè és una sociòpata amb tendències psicòpates".

De polèmiques post mortem n'hi ha unes quantes, com ara què fer de les 200 pàgines del quart Millennium que la seva vídua (no reconeguda com a hereva per l'Estat suec, tot i els 32 anys de convivència) Eva Gabrielsson conserva, de fet reté, per evitar que el pare i el germà de Stieg (que s'han beneficiat en exclusiva dels 7 milions d'euros que, de moment, ha generat la trilogia en concepte de drets) en facin un mal ús; qualsevol ús seria perniciós, tot sigui dit.

Poc respecte pel títols
Però hi ha una polèmica més sensible amb l'autor: els canvis que han sofert els títols. "Ara la qüestió dels títols. Sens dubte em veuré obligada a mossegar-me la llengua. Hi he estat rumiant al llarg de tot l'estiu... Intentaré trobar-hi algunes contrapropostes, però tinc el pressentiment que la teva elecció acabarà guanyant", escriu l'editora Eva Gedin el 26 d'agost del 2004. La traducció literal del títol del primer llibre, per exemple, és Els homes que odien les dones, respectat en italià (Uomini che odiano le donne) i portuguès (Homens que odeiam as mulheres), suavitzat en català, castellà i francès (Els homes que no estimaven les dones) i canviat en anglès (The girl with the dragon tattoo, La noia amb el drac tatuat).

La llegenda Larsson ha petat amb força i durarà anys, amb l'ajut d'en Blomkvist i la Salander.