En una escena d'El americano, George Clooney, en la pell d'un assassí a sou que es veu obligat a escampar la boira, entra en un bar del poble italià que li serveix de refugi temporal. Al bar sona “Tu vuò fà l'americano”, el tema de Renato Carosone que funcionaria com a gag si la pel·lícula fos una paròdia del thriller existencial europeu segons el model Zucker-Abrahams-Zucker, però el cas és que El americano es pren a si mateixa amb tota la gravetat del món. Així doncs, la cançó de Carosone funciona com una mena d'autocrítica a la inversa. “Tu vuò fà l'europeo” és la tornada que Anton Corbijn sembla demanar a crits que li cantem: i la gran paradoxa és que Corbijn és, de fet, europeu; un europeu que ha fet una pel·lícula americana que sobreactua la seva textura europea, i obté com a resultat un dels més sofisticats exemples de comèdia involuntària de la cartellera.

Als bars del poble de Castel del Monte (Abruzzo, Itàlia), on es localitza l'acció principal d'El americano, sona, doncs, Renato Carosone, mentre, en una immensa pantalla de plasma, s'emet Fins que li va arribar l'hora ((1968) de Sergio Leone. Als bordells de la localitat superen el gremi de restauració en qüestions de pintoresquisme: allí sona La bambola de Patty Pravo, en un altre dels cims d'inconscient ridiculesa que conquereix l'ambientació de la pel·lícula. És important no oblidar que El americano és una producció de George Clooney i que, normalment, les grans stars de Hollywood solen utilitzar la tasca de productor per refermar l'opinió que tenen de si mateixos. Servidor, que ha sentit gairebé sempre una gran simpatia per Clooney i certa admiració pel discurs que ha anat construint el darrer tram de la seva carrera com a actor, no ha pogut evitar, aquí, una certa sensació de rubor.

Jack/Edward, el personatge que encarna Clooney a El americano, és, de fet, la versió predigerida (o la reducció a fast food) del Jef Costello interpretat per Alain Delon a El silenci d'un home (1967) de Jean-Pierre Melville, el clàssic que va instaurar i immortalitzar l'arquetip del killer existencialista, mig samurai, mig monjo, que, anys després, trauria el cap al cinema de John Woo i altres terrenys afins. Hi ha diversos trets del killer existencialista que el paper de Clooney transforma no ja en homenatge carregat de ressons clàssics sinó en clixé, lloc comú, tòpic… Anem enumerant: a) el killer existencialista té, bàsicament, molt temps per perdre; la seva quotidianitat és monacal i la seva solitud transsubstancia el més trivial dels seus actes en material perfecte per un film d'Antonioni; b) el killer existencialista és un puter monògam (o, en altres casos, un monògam que es busca una xicota innocent –cega o amb alguna discapacitat– que donarà peu a un amor tràgic de desenllaç catàrtic); c) el killer existencialista necessita ocupar el buit dels seus dies amb alguna activitat mecànica, monòtona, repetitiva, avorrida: en aquest punt, el personatge de Clooney es cosí germà de l'Ariadna Gil de SSólo quiero caminar (2008) d'Agustín Díaz Yanes; i d) el killer existencialista ha de tenir un interlocutor disposat a fer petar la xerrada pseudofilosòfica de tant en tant: en aquest cas, l'interlocutor de guàrdia és, directament, el capellà del poble.

A El americano, Clooney fa un gran esforç interpretatiu: com que encarna un assassí nord-americà, cada cop que entra a un bar s'esforça a prendre un cafè americà, mentre es refrena de demanar un espresso. La crítica dels Estats Units ha aplaudit la pel·lícula: tota un acte de delació de la idea que, en el fons, tenen del que hauria de ser una pel·lícula europea.